Cada matí, una claror lenta, progressiva, suau, enceta el dia, pentinant la carena de les Gavarres, i el Santuari de la Mare de Déu dels Àngels queda emmarcat en una lluminositat que fa la sensació d'una energia joiosa i pacífica que omple el cos. En el fons, aquest gran ventall de llum és com una porta. La porta de la mare que espera, la de la presó que s'obre, la trobada d'uns amics, el toc de timbre del metge, la porta que fa estendre els braços i somriure amb soroll. En el fons, una porta per deixar que entrin les passes i l'esperit.
El dia de La Puríssima, el papa Francesc va fer un gest simbòlic que vol airejar i revifar el món. La porta és oberta sempre en l'Església de Déu, però només en ocasions extraordinàries el seu simbolisme es reviu millor com un misteri d'amor. Per això la porta que s'obre s'anomena «la Porta Santa de la Misericòrdia». «Misericòrdia», en hebreu, vol dir «cura maternal». Mai un gest tan senzill ha descrit tan profundament les entranyes humanes. Potser perquè mai com en els nostres dies, on tot és tan globalitzat, l'experiència del fracàs humà, sense misericòrdia, esdevé inexplicable.
En aquest món tan llargament esquizofrènic, l'alliberament de l'home contra el mateix home (recordeu el segle XX banyat en sang), només té una porta perquè entrin els aires de la llibertat. És la que Déu obrí, enviant-nos Crist, que ho enclou tot en la misericòrdia del Pare. Només quan l'home experimenta que Déu ha obert la porta, que l'Encarnació ha tingut lloc, pot començar a sortir de la foscor provocada per la «desobediència que es manifesta en el desig d'organitzar la nostra vida al marge de la voluntat de Déu» (papa Francesc). L'obertura de la Porta Santa serà un devessall de gràcia per enfocar, principalment, el problema de fe de cada persona. La porta s'obre com un cop de llum en el cor: és la persecució d'amor que Déu vessa damunt nostre, és la compassió, la capacitat de compartir per amor el sofriment, és Déu que surt al nostre encontre. Obriu les portes!
