El periodista Lluís Foix, que ha guanyat el 48è premi Josep Pla de prosa en català amb el seu llibre de memòries periodístiques Aquella porta giratòria, va assenyalar ahir que «seria precipitat escriure l'obituari de la premsa escrita».

Foix va dir en una entrevista que «les noves tecnologies no acabaran amb el periodisme escrit» i, sense arribar a concloure que el periodisme actual és millor o pitjor que el d'abans, el que ell va conèixer quan va entrar per primera vegada a La Vanguardia, el 1969, sí que va precisar que «la professió ha canviat, sobretot, des d'un punt de vista humà».

A les redaccions, recorda Foix, «es fumava, es bevia, es parlava molt, hi havia molta tertúlia, molta autocrítica, i això ha canviat. Ja no hi ha aquesta atmosfera de tertúlia ni de no tenir en compte el temps».

Aquells periodistes, comenta Foix, «sí que tenien més pòsit cultural, perquè la gent que es dedicava a aquest ofici llegia més. Podien llegir Maragall i Verdaguer, també la Generació del 98, Balzac i Dickens, mentre que avui el periodista no necessita saber tantes coses perquè són a la xarxa, però sí necessita saber relacionar-les».

Reconeix que tecnològicament s'han produït canvis, ja que «fa quaranta anys no hi havia ordinadors, la informació arribava a la redacció a través del tèlex, ja que la ràdio no tenia l'impacte que té avui; i la irrupció de twitter, que va socialitzar la informació, ha fet perdre l'hegemonia dels periodistes com grans prescriptors de la informació».

Lluny de la referència política que avui té el terme, la porta giratòria a la qual al·ludeix el títol del llibre guanyador del Pla fa referència a l'entrada principal que presidia la seu històrica de La Vanguardia, en el número 28 de la barceloní carrer Pelai, on Foix ha viscut la seva carrera periodística.

En el llibre, el periodista reflecteix la seva història personal, no tota, aclareix, i la d'aquelles persones que li han influït en la professió; i fa un cert dibuix de La Vanguardia, que l'1 de febrer complirà 135 anys, que ha viscut revolucions, cops d'estat, dictadures i guerres i que segueix estant «en primera línia».

Una capçalera, recorda, que «no ha volgut fer caure governs, ni canviar la societat, sinó que ha buscat acostar-se al poder, adaptar-se a la societat i als vaivens de la història, sense que això vulgui dir que La Vanguardia ho hagi fet sempre bé».

Aclareix que la seva obra «no és un llibre hagiogràfic de La Vanguardia, ja que en les seves pàgines sortiran tots els encerts i les misèries» i que es pot considerar com «un homenatge a la professió periodística, als periodistes, que hem sabut adaptar-nos a les circumstàncies que ens han tocat viure».

Lluny de prediccions malastrugues, Lluís Foix considera que «la premsa escrita tindrà un gran futur per davant en la mesura en què aprofundeixi en els temes i expliqui bones històries, encara que això suposi no tenir la circulació massiva que tenia fins ara».

Confessa Foix que Josep Pla l'ha influït molt en la seva carrera periodística «pel seu caràcter desconfiat, la seva capacitat de síntesi i el seu domini del llenguatge».