Hivern de 2007. Som al cor del Barri Vell de Girona, just al costat de la Catedral. Un operari municipal armat amb motoserra -"només acomplia ordres"- està a punt de posar punt i final a l'ombra generosa que ofereixen, des de fa un segle, els til·lers que creixen a pocs metres de casa l'Isidre Vicens. Ell i la seva dona donen el crit d'alerta i frenen a temps una poda arran de soca difícil d'entendre per qualsevol persona que no odiï directament els vegetals. En sobreviuen quatre a mode de testimoni mut de l'estupidesa humana. I encara sort: l'episodi descrit hauria tingut un desenllaç molt pitjor si no hagués estat per aquell veterà de la pintura i la seva atenta mirada a les variacions del paisatge. L'Isidre Vicens, a grans trets, va dedicar la seva vida justament a això: a mirar el món i a fascinar-se amb les seves formes i colors, a escodrinyar la realitat i a traslladar-la a la tela amb una immediatesa que podia semblar ingènua però que, en el seu fons i forma, era enormement meditada. Ja fos des del seu estudi del Bellmirall, o durant els anys de joventut que va passar viatjant per les Espanyes, la seva actitud va ser la d'un observador entestat a traduir tot el què va desfilar davant l'avidesa dels seus ulls. Potser per això va voler seguir ocupant fins al final la darrera planta d'un edifici deliciós convertit en hotel familiar: perquè des de dalt podia seguir observant la compacta Girona de pedra, el perfil d'una devesa que prefigura el paisatge del Ter i, també, la ciutat nova que, com una amenaça latent, acumula tropes a fora les muralles amb la intenció d'emprendre l'assalt final. I és que, d'alguna manera, hem perdut el millor sentinella possible, l'artista de la talaia que ens hauria alertat abans no cedissin les portes. De guerres, n'havia viscut unes quantes.

Només així s'entén la capacitat comunicativa d'un home que, més enllà de qualsevol altra consideració, va intentar fer-nos partícips del seu univers pictòric. En aquest sentit, l'estudi de l'Isidre Vicens sempre va ser el refugi d'un pedagog incansable, el recer d'un home que mai es va cansar d'acumular informació, no importava si tangible o mental. No obstant això, allò que singularitzava el seu espai de treball no eren les lleixes plenes d'informació, ni les pintures acumulades per terra, ni els quadres penjats testimoniant una època o una altra, ni tan sols les fotografies dels éssers estimats: allò que més i millor parlava de l'inquilí de l'estudi del Bellmirall era el sofà i els seus confortables coixins. És a dir: mentre que la butaca pressuposa que només serà ocupada per un únic individu, i que aquest individu s'hi asseurà a llegir o a pensar (o a no fer res), el sofà, en canvi, és un moble humanista que compta amb l'existència de diferents interlocutors. L'estudi de l'Isidre Vicens era una mica el seu sofà.

Asseguts còmodament, per tant, i a mesura que la tarda començava a extingir-se, totes les històries sorgien amb naturalitat: camps de concentració, dibuixos furtius, històries d'amor i de guerra, memòria d'una certa Girona que ja no existeix, perfils humans, alumnes estimats que s'han fet grans i que han deixat de pintar però que encara recorden les seves lliçons... Tot plegat conformava un enorme mosaic que és el què dóna sentit a una vida. Ser gran, venia a demostrar-nos l'Isidre Vicens, és quelcom que s'esdevé naturalment quan s'és capaç de fer com ell i passar pel món sense maleir-lo massa vegades. I de motius, no n'hi devien faltar. Ni més ni menys: ens deixa un artista que, a més, era una molt bona persona.