Isidre Vicens, mort ahir als 97 anys, és un dels artistes que més sentidament ha pintat el Barri Vell de Girona i la Vall de Sant Daniel. Va néixer a Montfullà l'any 1918, però de ben jove va haver d'abandonar la vila natal amb els seus quatre germans. Sindicalista compromès i llibertari, etern defensor de la causa catalana i dels valors republicans, acabada la guerra del 1936-39 va conèixer la repressió de la dictadura. Va ser a la Girona deprimida de la postguerra que va poder estabilitzar la seva vida i va aconseguir assistir a les classes del pintor Josep Aguilera, per així donar curs a la seva vocació artística, que va practicar fins a una avançada edat.

A l'arrencada de la dècada de 1960, convençut que la Girona monumental era un diamant en brut pendent de ser descobert pel turisme internacional, va emprendre amb la seva esposa, la brodadora professional Anna Pasqual, l'aventura d'obrir la pensió Bellmirall a l'aleshores solitària i allunyada part alta del Barri Vell de Girona, un hostal de referència avui regentat per la seva filla Gisela, que hi programa tot l'any exposicions i activitats culturals.

Gisela Vicens ha recordat emocionada la figura del seu pare com "un home lliure que va estimar molt la seva família, els seus amics i el seu país". "Deixa una obra pictòrica feta amb esforç, treball, perseverança i talent, que esperem que ocupi el lloc que li correspon en la memòria de la ciutat on va viure i va pintar", afegia.

Fill de masovers de Montfullà, l'any 1931, amb només tretze anys, l'Isidre va començar a treballar a la fabrica tèxtil Coma Cros de Salt. El seu pare havia mort i ell s'havia convertit en el pal de paller de la família. Ell mateix va definir aquella feina com a "decebedora i poc atraient: només netejava i recollia escombraries". Però quan podia es posava a dibuixar amb carbó sobre les capses i les parets.

Segons explica Carme Garriga al treball Ventall d'art. Descoberta didàctica d'artistes plàstics gironins -beca Josep Pallach de 2008-, Vicens, als quinze anys, es va fer militant de les Joventuts Llibertàries i, als 18, ja feia de mestre suplent de les classes de dibuix de l'Escola de Belles Arts, a canvi de les classes que ell rebia. Alhora actuava a la companyia de teatre La Floreal de l'Ateneu de Salt, on va crear la companyia Porvenir de teatre per a nois i noies.

Entre reixes

El 1937, en plena guerra civil i amb només 19 anys, es va incorporar al front republicà. El 1939, quan la seva brigada es retirava del front de Terol, va perdre quasi tots els companys en una emboscada. Els soldats italians el van fer presoner i va anar a parar a un camp de concentració de Bilbao i, més tard, a un batalló de càstig a Màlaga on ho va passar molt malament, segons pròpia confessió, perquè "si no tenies familiars que et portessin menjar, no t'alimentaven".

El 1946 va ser empresonat de nou a Barcelona i a Salt acusat -ell sempre ha sostingut que "injustament"-, pels fets del descarrilament del tren d'Olot al Pas del Gegant. "Això em va afectar molt moralment", va declarar Vicens, que no entén com algú va poder considerar-lo a ell capaç de fer estimbar un tren. "S'havia convertit en un element sospitós pel nou règim perquè dibuixava, feia teatre i llegia obres que feien pensar", escriu Carme Garriga. El 1947 i 1948 va tornar a patir 19 mesos de presó, víctima d'una operació repressiva del règim franquista.

Els anys posteriors va poder participar a la Sala Municipal de Girona a l'exposició Tres artistas gerundenses. La seva família va comprar el casalot del Barri Vell on més endavant obriria el Bellmirall. Però abans, el 1956, va traslladar-se a París, on va quedar fascinat per l'obra dels pintors impressionistes francesos, i també va viatjar per Extremadura i Castella-la Manxa, per pintar els paisatges d'aquestes terres.

El 1957 va fer la primera exposició individual a la Sala Municipal de Girona. El 1960 va retornar de París, abocat de ple a un procés de recerca personal i de formació artística.

El 1962 es va casar amb Anna Pasqual. La parella regentava el Bellmirall i va tenir dos fills, en Carles (mort el 1984) i la Gisela.

El 1964 va exposar amb l'anomenat grup de Girona integrat per Francesc Fulcarà, Domènec fita, Paco Torres Monsó, Eduard Vila i Fàbrega i Emília Xargay. Fins a la dècada de 1980 va tenir una vida artística intensa. El 2006 va rebre el Premi Especial de Normalització Lingüística de l'ADAC de Girona i el 2007 la Casa de Cultura li va dedicar la gran exposició retrospectiva Isidre Vicens. La pintura i els dies.

A propòsit d'aquesta exposició, Sebastià Goday va escriure a la Revista de Girona: "L'Isidre Vicens és un gran paisatgista; i ho és perquè pinta els paisatges que coneix, que ha trepitjat, que l'home, els pagesos, han treballat i construït àrduament, aquells paisatges que també eren tan cars a Josep Pla". Goday cita entre els mestres de Vicens el pintor extremeny Ortega Muñoz, Poussin, Enric Marquès i, en una darrera etapa, també Balthus.

"El secret de les coses"

També va aprofitar l'ocasió l'artista gironí Jordi Martoranno, deixeble de Vicens, que en el catàleg de la mostra certificava la interiorització del paisatge que fa el pintor abans de reflectir-lo a la tela: "L'Isidre memoritza impàvid durant hores el paisatge que té al davant amb la lentitud del seu temps i analitza un per un cada color, cada bri d'herba, cada incidència. Després tot es decideix a l'estudi. Aquesta capacitat tan reconcentrada d'observació li permet arribar al secret de les coses, a la mateixa essència del paisatge. No cal dir que sempre ha tingut el paisatge a dins. Potser l'ha expressat de moltes maneres, però amb una constant: l'empremta de l'home, la saviesa, la supervivència i la bondat. L'Isidre no pinta un paisatge qualsevol, pinta el Paisatge".

L'Isidre és germà del paleta Josep Vicens, autor d'obres com la reforma del local de la plaça de la Catedral, on el 1957 Lluís Bonaventura va obrir el Bar L'Arc, i autor amb Joan Ibáñez del llibre Els dipòsits de la memòria (Vides i història de les cisternes de Girona).

La vetlla d'Isidre Vicens es farà aquesta tarda al tanatori de Girona i demà dimarts a les onze del matí s'oficiarà el seu funeral a l'Església del Carme.