o sempre passa així, però fa un temporada que el debat sobre la «cosa pública», com dirien els romans, és un tema comú i permanent. L'estratègia de la política absorbeix el pensar, el sentir i l'actuar dels representants del demos, del poble, i del mateix poble que es diu sobirà. El desacord general sembla insuperable.
En matèria d'opinió política, la tendència és mantenir un to dogmàtic, incomunicable, ideològic en els punts de vista i infal·lible en la praxi. No sempre ni tothom actua així. Simplement assenyalo una tendència com si anés imposant-se una moda -com l'eliminació de la corbata o els esparrecs a l'alçada dels genolls-, i s'imposés un espècie d'instint totalitari que portem a dins, tots, sovint imperceptible i de vegades disfressat de bé comú.
I tot això, amanit de passions potents, arrelades, que desencadenen un esperit bel·licós, una lluita com un combat que deixa el rostre de l'adversari com el rostre d'un enemic. L'homo politicus hauria de ser menys tirà, més flexible, menys absolutament segur en els seus criteris, més fonamentat en un rerefons filosòfic i prudencial. Evidentment, els problemes polítics són reptes públics, però precisament per això, més que mai, cal tornar a valorar, per a tot aquell que es vol pronunciar en aquests temes, la necessitat de tenir un perfil humà equilibrat, profund, sensible, intel·ligent, respectuós, just, amb un «cap ben fet», com deia en Montaigne. En aquest moments, més que mai, és necessari cultivar la persona humana, la seva dimensió ètica i espiritual.
Cada dia hi ha més gent que es mou en aquesta direcció. Però hi ha un home que té nom de pacificador. No és polític. Es diu Francesc. Introdueix en el món actual el realisme imparable de l'Evangeli, que fa quadrar les consciències. I tothom en té, de consciència. Sovint, quan es parla d'ell, no es passa de la pura anècdota i es parla de l'Església amb una sociologia barata, un sentimentalisme hereditari i sense fer de la veritat un problema d'aprofundiment personal. Sense fer política, la doctrina de l'Església esdevé una font primària d'humanisme.
