El cineasta Ventura Pons farà a Girona l'estrena oficial de la seva nova pel·lícula, Cola, Colita, Colassa. Oda a Barcelona, el seu particular homenatge a la retratista de la gauche divine, Colita, un documental que reivindica el treball de la fotògrafa que va capturar la vitalitat de la Barcelona del final del franquisme.

La presentació es farà divendres vinent, dia 29, als cinemes Albéniz Plaça (21:30h), amb l'assistència de Ventura Pons, alguna de les actrius protagonistes, i ha confirmat l'assistència el conseller de Cultura, Santi Vila.

La negativa de Colita el 2014 a recollir el Premi Nacional de Fotografia que lliura el Ministeri de Cultura, el titular del qual en aquell moment era José Ignacio Wert, va ser el desencadenant de la pel·lícula. «Li vaig trucar i li vaig preguntar si era cert que havia renunciat al premi, dotat amb 30.000 euros. Quan em va dir que sí, li vaig contestar: "Et faré una pel·lícula"», explica el director.

Al llarg del documental, Colita conversa al jardí de casa seva amb nou dones que, com ella, han marcat la vida cultural de Barcelona i que expliquen anècdotes dels seus més de 50 anys de carrera: com quan la fotògrafa es va disfressar de falangista per retratar l'enterrament de Franco, escena que Pons acompanya amb les notes d'una sardana.

Dones que es defineixen com a «velles dames indignes», com l'actriu i model Teresa Gimpera, la periodista i escriptora Maruja Torres, la cantant Núria Feliu, la fotògrafa Pilar Aymerich, l'editora Beatriz de Moura, l'escriptora i editora Rosa Regàs, la model i relacions públiques de la mítica discoteca Bocaccio, Anna Maio, la psiquiatra i companya d'Ana Moix, Rosa Sender, i la gestora cultural Marta Tatjer.

A través d'elles, el director busca deixar una «memòria oral» que expliqui la història de les dues últimes dècades de franquisme a la capital catalana, que es pugui afegir a la memòria gràfica que s'han encarregat de deixar fotògrafs com Xavier Miserachs, Oriol Maspons i la pròpia Colita.

D'aquesta forma, Ventura Pons reivindica la vitalitat de la societat barcelonina de les últimes dues dècades de franquisme, que, segons ell, contrasta amb l'ambient que es vivia a la capital d'Espanya: «Mentre a Madrid encara desfilaven els militars i les cabres per la Gran Via, a Barcelona ens en rèiem de tot», declara el cineasta.

Un exemple d'això és el «fenomen Bocaccio», la discoteca que es va convertir en el punt de trobada de la gauche divine i centre neuràlgic de la vida social d'aquells anys: «Ens ho passàvem molt bé i l'alegria era revolucionària en aquella època», explica Pilar Aymerich al film.

L'humor està molt present en la pel·lícula que, això no obstant, també es mostra autocrítica amb la societat barcelonina. «Aquest és un país de desagraïts», explica Rosa Regàs, que lamenta el poc reconeixement que han tingut els artistes catalans en comparació dels artistes anglesos o francesos.

Per això, Ventura Pons, que «només» fa documentals de persones que respecta «profundament», com el pintor José Pérez Ocaña, ha decidit homenatjar la trajectòria de la fotògrafa.