Tinc la impressió que avui dia es busquen moltes coses, amb una certa mentalitat de diccionari, com els de les generacions d'abans de l'era digital. Es cerca intensament. Però es consulta poc. Es pregunta poc sobre el que hem trobat. S'omet un element important de la cultura, que és el consell. La reflexió s'empobreix. Manquen punts de referència, homes i dones que, com els avis savis de les cases de pagès, ajudin a prendre decisions humanes, madures, equilibrades. Fins i tot es perden les paraules. És la crisi dels mots que són portadors de filosofia i de bondat.
Una de les paraules que no se senten gaire, en la conversa humana, és la paraula "amistat". És una crisi de paraula o de concepte? És que l'amistat s'ha devaluat? Aleshores és bo tornar als clàssics, a aquells que, en la història del pensament, són com les fonts més profundes de l'humanisme. Un d'aquests, més pròxim- només del segle Xlll - és Tomàs d'Aquino. Anomena l'amistat "afabilitat". Afable, afegeix l'Escriptura, a la congregació dels pobres. L'ordre natural de les coses és que l'home convisqui amb els altres homes , amb fets i amb paraules. " Amb els altres homes", que vol dir amb tots. Tomàs d'Aquino ens explica una cosa molt important : "Tot home, per naturalesa, és amic de tot altre home, amb un amor genèric". La manifestació de signes externs d'amistat expressen aquesta relació natural. "Tot animal estima el que li és semblant". És la funció, en el cas humà, de l'amistat. Però sembla que no se'n parla gaire, perquè no hi ha referències en els mitjans que ens recordin que l'home no és per l'altre home un llop, com diu el filòsof anglès, sinó que l'home és per l'altre home una persona. L'espectacle de la relació humana, pel que fa a comunicació, no es caracteritza per la seva "afabilitat". Sembla, més aviat, que sovint el diàleg s'hagi degradat i que el natural humà sigui tirar-se pedres. Hem de tornar a la Summa Theologica.
