Per als professors de l'Orquestra Simfònica de Viena la lectura de la "Haffner" no incorpora massa dificultats. Fischer la sap de memòria i els músics la poden interpretar a vista. El problema és que Fischer no va demanar a l'orquestra res més que la correcció i la suficiència que ja té una formació d'aquestes característiques. Així, aquest Mozart va resultar poc atractiu i poc trepidant. Res de nou a l'horitzó.
Ferrández li va donar la volta a un principi poc engrescador. Un jove intèrpret de vint-i-quatre anys amb un Stradivarius de tres-cents vint anys no em diran que no desperten curiositat. La Nippon Music Foundation li ha prestat perquè pugui tocar un instrument únic anomenat "Lord Aylesford". Ferrández aporta un aire fresc a la partitura que l'orquestra sap rebre bé però no sense una certa sorpresa. Aquest magnífic instrument que, malgrat les transformacions modernes, encara recorda que un dia va ser barroc és un tresor i una màquina de sonoritats encantadores. Ferrández li ha pres la mida a l'instrument i no el força. La primera cadència amb utilització de la tècnica d'harmònics sorpren tothom. Tot és sofisticació i naturalitat amb control magistral de les dinàmiques. Les melodies canten a través d'un músic extraordinari i un transmissor màgic com aquest Stradivarius de 1696 que al principi sembla que no té volum suficient per sobreposar-se a l'orquestra i que després reclama l'atenció de tot el discurs. Un tàndem de luxe. En Ferrández no hi ha ni una gota d'academicisme. Tècnica d'alt nivell, control i distinció el fan un músic d'alta volada. El públic li reclama dos visos i ell ens regala El cant dels ocells i un Bach de les Suites per a violoncel sol. Marxa de l'escenari i ens sentim orfes. L'hauríem volgut més estona.
Torna l'orquestra en solitari després del descans amb una cinquena de Beethoven coratjosa i ben retallada. Una nova onada fa volar amb més força la nau del mestre Fischer, una llegenda de la direcció. Tot és bell i vertader en aquesta versió amb múscul i gran concertat entre la corda i el vent. L'Allegro final no té preu i els dos bisos següents ens fan feliços. Una meravella!
