El productor musical i compositor britànic George Martin, conegut com «el cinquè Beatle» pels èxits que va gravar amb el quartet de Liverpool, va morir dimarts als 90 anys a la seva casa de Londres, tal com va informar Ringo Starr. El que va ser bateria de The Beatles va donar la notícia a través de la xarxa social Twitter, on va penjar una fotografia en blanc i negre de la formació juntament amb el responsable de molts dels seus èxits amb la banda, a qui li va agrair la seva «amabilitat». «Déu beneeixi George Martin, pau i amor per Judy (la seva dona) i la seva família. Afectes de Ringo i Barbara (esposa del bateria). Et trobarem a faltar», va expressar en un altre missatge l'exbeatle.
Per la seva banda, Paul McCartney va destacar ahir que George Martin va ser «com un segon pare» per a ell així com «un autèntic cavaller». En un extens missatge penjat a la seva pàgina web, el llegendari líder del quartet britànic va expressar la seva «tristesa» per la desaparició del productor. «Tinc moltíssims records d'aquest gran home, que estarà amb mi sempre», va dir un dels fundadors de l'icònic quartet de Liverpool, que va recordar com Martin «va guiar la carrera dels Beatles amb habilitat i bon humor» fins a esdevenir un «veritable amic» tant per a ell com per a la seva família.
L'home clau en l'èxit
Més enllà del debat sobre qui va merèixer la denominació de «cinquè Beatle» (en clara disputa amb Brian Epstein, exrepresentant dels Fab Four), ningú dubta de la transcendental tasca del productor George Martin per cisellar i polir el so pop a una banda sobrada de personalitat, però tosca en els seus orígens. Va ser ell, llavors responsable del segell Parlophone d'EMI, qui els va donar la seva primera oportunitat, persuadit per la passió del mateix Epstein i el geni que mostraven aquells quatre nois de Liverpool.
Tot això va quedar clar en la primera sessió de gravació en els mítics estudis d'Abbey Road, en la qual es va enregistrar el seu no ?menys cèlebre Love Me Do, amb el mateix Martin darrere la taula. «Si hi ha alguna cosa que no us agrada, m'ho podeu dir», els va comentar. «Bé, per començar, no m'agrada la teva corbata», li va etzibar George Harrison.
Va ser després d'aquesta primera presa de contacte quan Martin va proposar que canviessin el bateria, Pete Best, i que el substituís Ringo Starr. Encara que no va quedar gaire convençut tampoc de la seva interpretació, un error va fer que la primera versió comercialitzada de la cançó fos la que va gravar Starr darrere els plats.
Només un any després arribaria al mercat Please Please Me, però no amb la forma de balada lenta amb la qual Paul McCartney i John Lennon l'havien concebut, sinó reestructurada per Martin, qui els va convèncer per accelerar el seu tempo. «Senyors, acaben de gravar el seu primer número 1», els va dir en l'estudi. I en efecte ho va ser, almenys als Estats Units.
La incursió de Martin en la composició i materialització de les cançons va ser una constant i un ?element vital per enriquir-les. De sobres conegut és que, des de l'òptica de la seva formació clàssica, seva va ser la idea d'introduir un quartet de corda a Yesterday pensant en Bach i ?també els característics arranjaments ?d'Eleanor Rigby, amb el compositor Bernard Herrmann com referent.
Potser el súmmum de la seva col·laboració va arribar amb Sgt. Pepper 's Lonely Hearts Club Band (1967), l'àlbum de l'«estiu de l'amor». Aquella gravació va requerir més de 700 hores i 75.000 dòlars. Totes les veus i els instruments van ser sotmesos a algun tipus de manipulació tècnica i es van afegir nombrosos efectes en diverses de les cançons per crear un so únic. Martin tindria temps encara de produir quatre discos més, entre ells Yellow submarine (1969) i Abbey Road (1969), el testament del grup.
