El sacerdot i escriptor Josep Maria Ballarín Monset va morir ahir de matinada a Berga, als 96 anys. Ballarín, que va combinar la seva passió per l'escriptura amb la vocació religiosa, va ser un sacerdot poc convencional que, en les últimes eleccions catalanes, va tancar les llistes de la candidatura de Junts pel Sí. Autor d'una trentena de llibres, la majoria sobre teologia i catalanitat, Ballarín va rebre nombroses distincions per la seva producció literària, entre elles el Premi Ramon Llull de 1996 per la seva obra Santa Maria, pa cada dia i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el 1997, així com la medalla d'or de la ciutat de Berga.

Ballarín va combinar la seva vocació religiosa amb l'escriptura, i va ser especialment conegut durant els anys noranta, quan va publicar els llibres protagonitzats pel rural «Mossèn Tronxo». Heterodox, poc convencional, dient sempre el que pensava, Ballarín va néixer el 8 de febrer de 1920 a Barcelona, va formar part de l'anomenada Quinta del Biberó, va acabar la Guerra Civil en un camp de concentració i el 1939 va veure morir el seu pare i la seva germana.

Malalt de tuberculosi -quan comptava amb vint anys li'n van donar només un de vida-, es va traslladar amb la seva mare a Matadepera, on va passar més d'un any sense moure's del llit i va estar un total de sis anys en repòs, fet que li va permetre llegir molt autors clàssics, com Shakespeare. Va ser llavors quan va decidir fer-se capellà, encara que, com deia sovint, mai va ser «clerical» i sempre va creure que la feina d'un capellà era «dedicar-se a la gent».

Com s'afirma en el llibre Mossèn Ballarín per ell mateix, li hauria agradat ser monjo de Montserrat, però va acabar entrant a Sant Felip Neri, ja que no va voler renunciar a la seva mare. Va arribar a l'oratori als 26 anys, va cantar missa el 1951, i va ser a Solsona on va exercir de professor del Seminari i va ser conegut com el «Ciències». Allà va practicar uns mètodes pedagògics considerats «revolucionaris», de manera que el llavors bisbe Tarancón el va enviar el 1958 al Santuari de Queralt on, a més d'obrir les portes a persones contràries al règim franquista, es va fer escriptor. La seva primera obra va ser una monografia de Teresina de Lisieux, encara que la primera important va ser Francesco, el 1967.

Propietari d'un particular sentit de l'humor i mai partidari de prendre's seriosament, no era difícil sentir-li dir que un mossèn ha de «ser amic de tothom». Autor d'una quarantena de llibres, els últims els va dictar a Emília, la dona que el va cuidar durant més de trenta anys i que coneixia perfectament els seus problemes d'oïda i de vista.

Blaugrana de cap a peus

Va escriure sempre a llapis i era un acèrrim seguidor blaugrana, fins al punt que va aparèixer públicament per donar suport a l'expresident del Barça Joan Laporta el juliol del 2015. Literàriament, en l'àmbit de la narrativa destaquen les obres Mossèn Tronxo, de 1989; Tronxo, m'hi torno (1994); Santa Maria, pa cada dia; L'illa del Guacamai (2006) o Pluja neta, bassals bruts (2013). També deixa recopilacions d'articles com La Flor de l'esperança (2009) i altres que fan referència a la comarca del Berguedà i al Santuari de Queralt, que tan bé coneixia.