Avui dijous 24 de març, es compleixen cent anys del dia en el qual el compositor Enric Granados es va llançar, com si fos Di Caprio a Titanic, a l'aigua per salvar la seva dona, després que fos torpedinat el vaixell en el qual viatjaven. Ningú no va sobreviure però el vaixell va arribar a port. «La seva música és tan romàntica com ell», assegura Daniel Ligorio. El pianista ha gravat amb Warner Granados-Works for Piano, que sortirà publicat avui i que ell presentarà aquesta nit en un concert emmarcat dins la Pasqua de Cervera (Segarra).

En el disc fa una incursió en els treballs del també lleidatà (1867) per decantar-se per Danses espanyoles, Valsos poètics i Escenes Romàntiques. Des de fa 20 anys, les dues últimes acompanyen el pianista barceloní, que creu que la seva música «beu de la tradició romàntica de Chopin i Schumann passada pel prisma de la llum mediterrània i del folklore espanyol», segons va assegurar ahir.

Encara que precisa que no és un expert en la vida de Pantaleó Enric Joaquim Granados Campiña, sí que destaca que el músic va ser «un compendi de tradició, glamur, seducció i tragèdia», i que ningú no pot saber «al que hauria arribat» si no hagués mort tan jove, un cas oposat al de Falla, que va poder desenvolupar tota la seva inventiva. Ligorio (Martorell, Baix Llobregat, 1975) tenia «moltes ganes» de gravar l'obra de Granados, no només per com de familiar li resulta, sinó perquè és part, al costat d'Albéniz, Falla o Turina del grup dels compositors «del nacionalisme» sinó perquè no deixa de ser «un postromàntic», que beu de Shumann, a diferència de Falla o Turina. «No està prou valorat però el cert és que on es toca la seva música aconsegueix el reconeixement. Granados té el do excepcional i increïble de generar temàtiques».

El més tràgic de la vida de Granados és la seva mort perquè va ser inútil en tots els sentits i conseqüència d'un cúmul d'infaustes casualitats, que ell, en certa forma, «va sospitar»: «en aquest viatge m'hi deixaré els ossos», va comentar, tot confessant el seu pànic a navegar. Va haver d'estrenar, el 26 de gener de 1916, les seves Goyesques al Metropolitan Opera House de Nova York, encara que el propòsit inicial era haver-ho fet a París, però la I Guerra Mundial ho va impedir.

A Nova York va ser tant l'èxit, que el president dels Estats Units, Woodrow Wilson (1856-1924), va organitzar una recepció a la Casa Blanca per conèixer-lo, cosa que els va obligar a posposar el seu viatge del 8 a l'11 de març.