Els diaris fan cada dia la seva feina: informen. Però fa temps que, massa sovint, les informacions fan llàstima. Les notícies humanes no tenen gaire res d'humanes. Sovint,són repugnants. I ja no es tracta simplement de l'insaciable egoisme profund que tendeix a ser propietari de les coses i de les persones, de la corrupció, de la violència sexual, del convertir les relacions socials en maneres educades d'aixafar els altres. Els diaris citen els fets de vida que posen a la llum del dia les tenebroses profunditats de la follia humana. Aquesta semana, La Vanguardia portava la foto d'un acompanyant futbolista d'un equip estranger, orinant-se sobre una dona pobra, agenollada al bell mig del carrer, demanant caritat. Una altra foto d'un home rient-se d'un invàlid amb les seves dues cames esguerrades que, en lloc de compassió, li provocaven mofa i menyspreu, una espècie d'odi estúpid triomfant sobre aquells que l'Evangeli anomena «benaurats».
La varietat d'atacs a la dignitat de la persona humana s'expressa cada dia amb més desvergonyiment. Es pretén rebentar el dret natural i la natura mateixa que porta en si la signatura de Déu Creador. Després, a Bèlgica, ve l'espatec terrorista que rebenta les vides en massa perquè una sola no té prou sang per sadollar la venjança. Tot això amb un dia i pocs fulls de diari. Un femer. La gent no entén gaire la paraula «pecat». Però ningú en pot negar les conseqüències. Però deixeu-me afegir al Diari una notícia.
He vist posar un ram de flors als peus de Sagrari d'una petita capella. Era un flor de tija llarga, nua, amb un pom de ramets de fulles en forma de trèvol, amb una textura que semblava feta a mà, almenys pintada a pols, amb un aire d'artesania pura, d'un color fort i discret alhora, d'un morat groguenc.
No vaig poder dissociar la seducció de la flor, la seva força atractiva, l'impacte vivent de la llum, el pes de la bellesa que s'imposa de l'esperança d'un món nou. En el femer dels homes, l'orquídea em feia pensar en la bellesa victoriosa de Crist Ressuscitat.
