és més fàcil parlar de la pastisseria de Pasqua -en aquest cas, les mones- que no pas de la celebració de la Pasqua. Tinc la impressió que molta gent no sabria explicar-ne, sumàriament, el sentit. Vull dir el compromís, allò que els francesos anomenen l'engagement.

Un jueu entenia la Pasqua com un clam de llibertat. Sabia que el seu poble havia crescut esclau, llargs anys, a l'Egipte del Faraó. També sabia que el Messies seria el vertader i total alliberador. L'afany de llibertat és un crit profund de l'ànima humana que es veu empesa cap a la veritat, la bellesa i que des de de les pròpies entranyes experimenta la temptació i el mal. Però la Història jueva està barrejada amb la d'un Home que els seus caps religiosos i polítics no varen acceptar. El van condemnar sense judici. Aquest home va dir que era Déu. Va donar-ne proves. Molts van creure en Ell. Va viure i va ensenyar a viure estimant.

L'amor cristià no té lligams ni té límits. El seu destí últim és l'eternitat. Va morir un Divendres Sant, a les tres de la tarda. A la matinada de la Pasqua, la gent que el va veure ha donat la vida per afirmar aquesta veritat. Però abans de donar-la, la va canviar. La llibertat comença per una conversió. La majoria no va canviar res del que feia. Va canviar el cor. Va ensenyar a estimar. Va fer seu el perdó. Va viure amb la joia de l'esperança. Ell viu. És Jesús. Es fa trobadís, cada dia, si es vol, en l'Eucaristia. Aixeques un pèl el cor i parles amb Ell, aprens, a poc a poc i amb molts fracassos, a sofrir sense publicar-ho, a estimar sense posar límits, a donar-se, com Ell, a sortir de tu mateix, del teu jo i dels teus projectes sense més horitzó que la pròpia comoditat. Aquesta llibertat és un enriquiment de la llibertat humana. És anterior a qualsevol llei humana. El relativisme, l'agnosticisme, el materialisme, no poden entendre aquesta llibertat, perquè floten en la incertesa o en la negació de l'esperit.