Davant per davant de l'entrada principal del Teatre Museu Dalí de Figueres, una cita de Francesc Pujols (inscrita a la làpida de l'escultura que li va dedicar el "geni" empordanès) proclama, no se sap ben bé si amb pompa o sornegueria (tractant-se de Pujols, deu ser una barreja d'ambdues) quelcom tan improbable com ara que "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors". El que segur que rebrota sempre, en qualsevol cas i potser per sorpresa de l'autor de l'Hiparxiologi, és la figura de Salvador Dalí (Figures, 1904 - 1989), possiblement l'artista català més internacional que mai ha existit i, al mateix temps, una figura tan controvertida com inabastable.

Per això no deixa de ser inesperat descobrir un "nou Dalí" enmig del paisatge bibliogràfic superpoblat que l'eclipsa i d'un imaginari popular capaç d'adjudicar-li anècdotes reals i imaginàries que, sovint, resulta impossible verificar. Es tracta del Dalí melòman, del pintor a qui sí, efectivament i més enllà del tòpic, interessava la música, especialment el jazz i el blues i tots els ritmes associats a aquella modernitat celebrada en el seu Manifest groc: "Hi ha la música d'avui: el jazz", sentenciava sense pal·liatius en la proclama de 1928.

Sigui com sigui, explica Karles Torra, autor de Dalirium Sonic, tot plegat és gairebé fruit d'una anècdota: "Remenant la correspondència conservada entre els tresors del Museu Abelló de Mollet del Vallès vaig topar-me amb una missiva de 1925 on Dalí li confessava a Lorca que, entre els seus béns més preuats, es trobava un fonògraf on escoltava tot el blues que fos capaç d'imaginar". A partir d'aquell moment, segueix Torra, una allau d'informació va començar a aparèixer com per art de màgia: "Encara ara no m'explico la poca atenció que s'ha dedicat a aquesta faceta de Dalí atesa la seva importància", conclou.

En aquest sentit, a les pàgines de Dalirium Sonic hi desfilen gegants del jazz com Coleman Hawkins o Duke Ellington, astres del rock com Elvis Presley o John Lennon, noms mítics de la psicodelia californiana (Grateful Dead, Jefferson Airplane), pioners de l'experimentalisme (Velvet Underground, Captain Beefheart, Frank Zappa), la "crème de la crème" de la música francesa (Charles Trenet, Serge Gainsbourg, Manitas de Plata, Françoise Hardy, Claude Nougaro, Michel Petrucciani), el geni del minimalisme Erik Satie, el pop i el rock més domèstics d'aquest costat dels Pirineus (Mecano, Pau Riba, Màquina!), al costat de tot un visionari de l'electrònica com Edgar Froese o del rei del "Shock rock" Alice Cooper a qui, per cert, Dalí va dedicar dos retrats hologràfics.

Tres converses

L'editor Àlex Gómez-Font subratlla que l'èxit de la publicació (la primera edició està pràcticament esgotada: demà dilluns sortirà la segona) es deu a dos factors: en primer lloc, "Karles Torra opta per anar sempre al gra, sense dilacions innecessàries que avorreixin al lector i, en segon lloc, tracta la figura de Dalí amb molt de respecte, sense emetre judicis ni valoracions més enllà del tema musical". I encara més: "És com si Torra hagués conegut a Dalí, tot i que mai el va conèixer personalment. Per pal·liar aquest fet, incorpora tres entrevistes al llibre que ens atansen al geni en viu i en directe". Per fer-ho, tres figurants de luxe: Joan Illa Morell ("Quijote del Happening"), Eliseu Huertas ("Un chien catalan") i Pau Riba ("Daliniana flor").

Dalirium Sonic ha estat editat en castellà per Ed. La Lluvia i pot ser adquirit a les llibreries per uns molt raonables 15 euros.