o és el títol de cap novel·la del cor. No és una cançó romàntica dels anys seixanta. Ni una xerrada sobre la psicologia de l'enamorament. El text original és en llatí. Diu: Amoris laetitia. Tècnicament és una Exhortació Apostòlica Postsinodal. Té 325 paràgrafs i 391 notes a peu de pàgina i una cinquantena de folis, perquè encara no he vist la impressió. Però així també és «impressionant».
A qui pot interessar una anàlisi tan profunda, tan ampla i tan afinada de l'amor i de l'alegria de l'amor? Jo crec que a tothom que vulgui entendre millor què és l'amor i amb quines condicions es pot parlar de la seva alegria. Però em sembla que serà especialment útil a aquells que tenen per vocació la responsabilitat de servir el bé comú, com són els polítics. El papa Francesc, que no perd el somriure, abans de redactar aquest text ha reunit, dos anys consecutius a Roma, durant diverses setmanes, centenars de Bisbes i laics, treballant sobre un document que els havia estat entregat i que s'anomena instrumentum laboris, una eina de treball.
No crec que mai, en la literatura universal, s'hagués pretès definir l'amor amb tant de realisme. Els mateixos diccionaris tenen problemes per definir-lo. El Petit Larousse francès es limita a dir: afecte viu per algú o alguna cosa. El Papa ens dóna una lliçó d'antropologia sorprenent. Difícilment es pot arribar a una plenitud tan rica de contingut, tan humana, tan bella, començant per afirmar que «la parella que estima i genera la vida és una vertadera escultura vivent, capaç de manifestar el Déu creador i salvadorÉ el símbol de les realitats íntimes de Déu».
L'amor conjugal mobilitza tota la persona. Dispara les seves capacitats d'entrega, revaloritza el cos, integra el propi jo en la vida de l'altre, renovant i fent créixer la «fe» en un «tu», amb una lluita humana i divina per expressar la tendresa.
