La mort del meu amic torner. Un d'aquells joves aprenents de la postguerra, dels anys cinquanta, que van obtenir un gran prestigi en les indústries saltenques i gironines en un temps en què no hi havia gairebé universitaris, i el jovent arriat, intel·ligent i treballador se sotmetia a un aprenentatge rigorós i es convertia, més tard, en un pal de paller de la industria del Gironès.
Eren respectats, admirats. Formaven el pal de paller de l'aristocràcia treballadora, el treball de la qual era totalment manual. Torners, fresadors, ajustadors. L'he vist morir, plàcidament, voltat de tendresa. La tendresa de la sang i la de la professionalitat de les treballadores de la Residència saltenca de Les Vetes. Aleshores vaig contemplar les seves mans. I els seus braços. Els dits semblaven quadrats, iguals, masegats, potents, resplandents, amarats d'hores d'exercici manual. Anys barallant-se amb el ferro, sense automatismes i sense làser. Vaig pensar en el text de la Bíblia: Domineu la terra.
Déu creà l'home ut operaretur, perquè treballés. Eren magnífiques, aquelles mans. Eren la icona de la imatge de Déu. Era Ell que feia el seu camí. El cos del meu amic torner no podia dissimular els aires de la creació. La fe donava sentit a la seva història. Tenien el dolor de calvari i la grandiositat de l'amor. No estava sol, el meu amic torner. Tota la seva història era visible en les fotos enganxades en el plafó d'aglomerat aplicat a la paret al llarg del seu llit. Era un esclat de joia.
Era besavi. El besnét passava de mà en mà, en les reproduccions en color. Els néts (quatre nois i una noia) eren retalls somrients clavats en la memòria de la paret , amb els dos fills i l'esposa, en fi, una família potent, pròxima, tendra que feia impossible estar sol en la pròpia història. Era el goig silenciós de l'avi voltat d'un amor que ell i la seva esposa havien creat. I Déu pel tros. La Bíblia parla dels fills com fletxes en el «buirac del guerrer». Aquesta fou, per a molt, una sotragada. I crec que també és una notícia plena d'humanitat.
