La llum i la imaginació creadora del violinista serbi Remanja Radulovic i la força i la convicció de la GIO Simfònica -que en un temps rècord sap muntar de forma brillant i professional un programa magnífic- van ser un regal que convenç per la seva profunditat.

Radulovic és una estrella per mèrits propis. Cap campanya publicitària ha estat necessària per impulsar una carrera que ja compta amb un segell discogràfic molt important que està enregistrant la música d'un solista poderós de veu única dins dels tops del violinisme internacional. Aquest músic no serà la flor d'un dia.

Un violí que canta sense cap mena d'estridència i una manera de dir que treu ferro a l'assumpte apostant per una musicalitat més tendra.

L'energia que necessita el concert de Txaikovski també es pot dosificar i utilitzar en els moments precisos. Molts intèrprets han optat per mantenir-se sempre en una òrbita molt tradicional amb sonoritats rotundes, corpulents i amb una força desbordant que no és necessària en tots els passatges. La veu no ha de ser sempre un torrent amb un caval vigorós i ample. Només per saltar-se i imprimir un caràcter nou ja val la pena escoltar un intèrpret com Radulovic.

Hi ha altres aspectes que el converteixen en un tresor. La interacció amb l'orquestra no només tenia un ressò escènic sinó una resposta musical que es va convertir en un diàleg deliciós. Radulovic s'imposa amb una nova lectura atenta als matisos i al discurs.

Aquest intèrpret també sap aportar un xic de rock i ser trepidant com el que més quan la partitura ho reclama. En Radulovic tot té un alt contingut de veritat.

Val a dir que l'orquestra no es va quedar gens enrera i és que la GIO amb cada concert va guanyant més. Havia apuntant recentment que per créixer necessitarien poder ser una formació amb una programació estable, però no és cert. El Finale magestuós del la Simfonia núm. 5, en mi menor, op. 64 posava en relleu que la GIO treballa amb ambició i la seva sonoritat era professional amb majúscules. Els tutti de l'orquestra van vibrallar amb intensitat com mai i el so compacte és un mèrit del mestre Sabaté.

No voldria deixar de dir que la GIO té un clarinet solista com la copa d'un pi amb una dicció esplèndida i un concertat de categoria.

Boníssimes les evolucions de les flautes, el fagot solista i una molt bona i disciplinada sonoritat de les trompetes i del metall en general. Per mi que la GIO cada vegada es reivindica més amb el seu gran treball com una formació que voldrem que sigui nostre i no estarem disposats a escoltar-la només tres vegades durant la temporada. Una vegada vaig estar gelós del director Pablo Heras quan m'explicava que ell s'havia format escoltat l'orquestra de Granada amb una naturalitat que aquí no coneixem.

La GIO podria ocupar aquest espai no només amb solvència, sinó que podria ser una organització que podria ser un magnífic ambaixador cultural. Si continuen així estic segur que moltíssima gent reclamarà que formin part de l'espai sonor de Catalunya amb una presència permanent. Personalment voldria que fos així. Vull una orquestra així per a la meva ciutat i que els nens i nenes creixin escoltant el gran repertori sense que això fos un fet excepcional. Tenim orquestra, auditori i públic.