Dimarts passat, a Solius, a la Residència de les Religioses de Sant Josep, el bisbe de Barcelona, mons. J. Omella, dirigia una Jornada Diocesana per a Sacerdots. Un aire nou recorre l'Església. Més que un aire, és un llenguatge. Paraules que construeixen, potents com un sí de casament, com un pacte de notari. El tema era únic: els Pobres, així, en majúscula; els Pobres concentrant el pensament, el cor i les mans i la butxaca dels creients. Els pobres, amb tota la seva dolorosa varietat. La xerrada era simple, clara i raonada. El tema dels pobres no era una elecció oportuna d'una estratègia oferta a tots els creients i als homes de bona voluntat. Era més que una invitació. Era una descripció d'un compromís eclesial, un seguiment del problema dels pobres en tota la seva història present, un immergir-se en la solució de les seves situacions de pobresa a tots els nivells operatius: socials, econòmics, polítics, morals. Amb conseqüències avaluades.
A més, i com a motivació d'aquesta prioritat, monsenyor Omella feia el camí de l'home a Déu i de Déu a l'home. La dignitat humana no té suport racional suficient i estable si no hi ha referència a Déu. El clam del bisbe de Barcelona era un clam per la santedat sacerdotal. L'actitud amb la pobresa és un acte d'amor que arrenca de la Creació i de la Redempció. Això va més enllà de l'organització eclesiàstica. Brolla de l'ànima creient. És una decisió de la llibertat humana recuperada i enfortida per obra de la Gràcia. És la joia de servir. Damunt la nostra consciència queden la quantitat d'encícliques socials que molt poca gent ha llegit. En tancar, acabo de llegir a l'ordinador que el Papa, a Santa Marta, convida a «cremar» la vida per Jesús. Pot ajudar a entendre-ho tot.
