M'ha tornat a caure a les mans una edició de butxaca de la Elegía andaluza de Juan Ramón Jiménez. Són vuitanta-nou títols, curts, singulars, una acumulació de fets atravessats d'una bellesa nítida, simple, natural, que deixa xops els sentits i el cap. «A mediodía, cuando el sol quema más - escriu- el pueblo entero empieza a humear y a oler a pino y a pan calentito. A todo el pueblo se le abre la boca».

Qualsevol sensació, els ulls del seu burret amic, de l'eclipsi, del xàfec, la tempesta, tot són títols de coses que passen a la vida del pobles, i de les quals el poeta de Moguer percep la bellesa, i li crea l'estoig de la seva paraula, i la transmet, perquè l'art és una comunicació, és diàleg d'amistat, és fruir de l'esperit.

El bisbe Torras i Bages diu que en la intel·ligència humana hi ha els metafísics i els artistes. Els primers representen la raó i els altres l'amor, que per virtut de sa naturalesa, entre si estan íntimament lligats. Crec que la gent enyora aquest llenguatge. Més que el ?llen?guatge, la gent necessita abandonar el conflicte, o reconduir-lo a la bellesa serena d'un diàleg que sembla entre Déus, perquè la nostra democràcia sol manifestar-se en un dogmatisme visceral, una mala baba sense matisos, un afany de lluita per interessos i no per persones, una manca de «metafísica» com deia en Torras i Bages i una deficiència d'amor. El «seny» pot anomenar-se la filosofia del poble. La «rauxa», sense seny, tan pot ser un número de circ com un dòberman sense lligar. Tornem a llegir l'Alegria de l'Amor, del papa Francesc. Té moltes respostes.