B

arrut, cínic, enamoradís però incapaç d'estimar ningú de veritat i egoista, però malgrat tot, irresistible. Passen els anys, però ningú pot evitar rendir-se als encants de Don Joan, i la prova n'és que la darrera versió que n'ha arribat a les sales va exhaurir les entrades al Teatre Nacional de Barcelona abans de l'estrena i aquest cap de setmana tampoc ha deixat cadires buides al Teatre Municipal de Girona.

En aquesta ocasió, el director David Selvas opta pel Don Joan de Molière i el trasllada a l'actualitat, a un hotelet d'aquells "cutres", que bé podria estar enclavat a la Costa Brava més rància, amb els mobles xapats que aparenten ser de fusta bona i butaques d'un color verd penicilina que fa brut.

En aquesta estupenda escenografia de Maz Glaenzel, Don Joan és un tira-canyes dels que fan època. Interpretat per Julio Manrique, persegueix qualsevol faldilla que li passi per davant i demostra que tot s'hi val, perquè qui té consciència és perquè vol.

Defuig de la humiliada Elvira i de la premsa que l'assetja mentre dribla les lliçons morals que li vol donar el seu fidel servent, Sganarelle. Són aquests moments de complicitat entre Don Joan i el seu Sancho Panza (un fantàstic Manel Sans) el millor d'aquest text traduït i adaptat per Selvas, Cristina Genebat, Sergi Pomperpayer i Sandra Monclús: el Tenorio esquiva amb gràcia la veu de la consciència del seu aliat i confident que, resignat, admira i a la vegada repugna el seu senyor.

La cosa s'alenteix en el tram final, quan el pare de Don Joan i els afectats pel seu comportament l'inciten a redimir els seus pecats. El muntatge s'entrabanca amb la part religiosa -o potser és l'espectador, que ja no creu en això d'expiar les culpes?- i es torna fosc, canviant l'escenari hortera de tons pastels per un de més lynchià. Enmig de llums vermelles, fum, miralls i llenceria fina, Don Joan enfila el seu destí cap a l'autodestrucció denunciant la hipocresia, "un d'aquells vicis que estan de moda, i per tant, esdevenen virtut", renega.

Una hipocresia com la nostra, la de Sganarelle i la del públic que condemna l'hedonisme sense remordiment però es deixa entabanar de nou pel Tenorio, aplaudint mentre sona My way i uns rètols lluminosos tanquen la funció recordant-nos l'evidència: "Mor Don Joan, neix el mite".