Col·laborador des de fa anys de Diari de Girona, Pep Prieto acaba de publicar Poder absoluto (Editorial UOC), un repàs a les 50 pel·lícules essencials sobre política de la història del cinema, des de 1915 (El nacimiento de una nación) a 2015 (Murieron por encima de sus posibilidades)

És que hi ha alguna pel·lícula sense política?

Cap ni una. De fet la idea del llibre parteix d’una frase de Costa Gavras, que va dir que tot el cinema és polític. I és ben cert, cada pel·lícula dóna una visió del món que parteix d’una anàlisi política.

Tim Robbins amb Bob Roberts es va avançar al fenomen Trump?

Completament. I és curiós, perquè evidentment es va basar en altres personatges. Però sí, el populisme, valer-se dels mitjans, l’espectacle... Robbins va crear un monstre i després ens vam adonar que el monstre existia. Hi ha una tradició de pel·lícules en aquest sentit.

Puigdemont, que arriba de rebot a president, és com Míster Chance?

(Riallada) No home, Puigdemont és molt més conscient del que fa.

N’està segur?

Bienvenido Mr Chance profetitza l’arribada de ventafocs a la política, aquests populistes que amb unes poques idees ja en fan prou. I retrata sobretot la incompetència dels altres polítics a l’hora de percebre-ho.

A quin film col·locaria Jordi Pujol?

Pujol quedaria molt bé en una de Scorsese.

I a El Padrino?

No, no, millor Casino, de Scorsese. O en una pel·lícula de polítics que pateixen degradació, que han caigut del poder. Com ara Atrapado por su pasado, de Brian de Palma.

Aznar va ser el nostre Dr. Strangelove?

És el seu retrat fidedigne, però amb molta menys gràcia. Aznar no era conscient que era la seva pròpia caricatura. És un altre estereotip del cinema: el polític que perd el món de vista i veu només allò que l’envolta.

Ningú sap perdre com el derrotat d’El último hurra?

És que avui tothom guanya.

Trobo a faltar La escopeta nacional.

Va ser dur, amb només 50 pel·lícules n’havia de sacrificar moltes. Però estic segur que la forma de fer política i negocis encara funciona igual. Sovint els acords es lliguen en trobades casuals: en un passadís, esmorzant en un bar... Hi ha més ètica política a les pel·lícules que en la realitat, on sovint es prenen decisions sense saber-ne les conseqüències .

A Catalunya ens trobem a El nacimiento de una nación o a La cortina de humo?

El nacimiento... no, que hi ha una moral molt discutible. Veig el moment actual més com La cortina de humo, per com la política ha pres consciència dels mitjans i els utilitza en el seu benefici. No en el sentit que tot formi part d’una cosa falsa, però sí que gràcies als mitjans s’ha teledirigit un missatge a la població.