Vaig conèixer en Manuel a mitjan anys vuitanta, arran de la nostra coincidència militant a l'esquerra independentista de l'època, per bé que ell preferia parlar d'alliberament en un sentit multidimensional. Provenia del PSUC i sempre es va mantenir fidel a la idea de construir un moviment de base nacionalpopular capaç de disputar l'hegemonia al bloc dominant en tots els àmbits del sistema social i no només en el ?ter?reny estricte de la política instituïda. Ben aviat es va convertir en mestre i company d'un ampli estol de joves i no tan joves amb ganes de canviar les coses.
Un dels aspectes més suggestius del seu pensament, que s'assentava en un saber gairebé enciclopèdic, venia de la voluntat de contemplar les coses no pas aïlladament sinó en tant que peces interrelacionades d'un complex. En el seu cas podríem parlar d'una mirada aguilenca, aquella que abraça la visió panoràmica, però que també és capaç de copsar la corredissa de la llebre acabada de sortir del cau.
El seu àmbit privilegiat de coneixement era el de la llengua, sobretot en tant que eina i matèria, i alhora, és clar, el mitjà que lliga el tot social. També havia reflexionat llargament sobre els seus usos ideològics, especialment la naturalització de la lògica inferioritzadora dels imaginaris lingüístics establerts. Tot i la seva vinculació a diferents organitzacions sociopolítiques i que defensava la necessitat de prendre posició davant els afers comuns, la pràctica intel·lectual d'en Manuel no es va acomodar mai a directrius partidistes o sectàries, sinó que reflectia una voluntat d'autonomia assentada en l'esguard crític, el saber compromès i el comport ètic. Ara que ens ha deixat no podem menys que agrair-li el seu valuós llegat i el doll d'humanitat i esperit fraternal de què ens va fer partícips.
