Sortir al carrer és com sortir el sol. És la realitat més comuna, més normal i més necessària de cada jornada . També es pot sortir al carrer mirant la Tele . Sortir al carrer és una necessitat, però tan pot ser un goig com un risc, un alleujament o un virus. Cap nen petit surt al carrer sol . De vegades penso que els homes - homes i dones- som com uns nens petits que s'encanten a qualsevol aparador. Han de triar constantment tot el que els és ofert com espectacle de coneixement, i han d'emetre un judici , si es pot, i triar. La pregunta que em faig és aquesta: la gent està preparada per saber triar? No n'hi ha prou de saber. Cal saber jutjar, emetre un judici propi de la persona humana, verificar si en aquella frase del Diari o aquella propaganda d'un gran magatzem , hi ha un nivell de racionalitat adequat a la dignitat humana. És el mateix l'elegància que la moda? Llegeixo que un dona viuda vol ser inseminada amb elements fecundants congelats del seu marit difunt. Em pregunto: hi ha prou naturalitat, en el fet i en les seves conseqüències? (La "naturalitat" té a veure amb el comportament conforme a la naturalesa). Hi ha un atac amb tota regle contra l'Escola concertada: s'ha de saber de qui són els fills i qui en són responsables i quin és el paper de l'Estat en aquest tema tan important? Vaig pel carrer i contemplo una parella que passen dels vuitanta : sé veure la llarga lluita d'amor conjugal, la història de sofriment i de fidelitat i de goig d'aquest matrimoni que "triomfa", plàcidament, en el passeig de Girona del Veïnat de Salt? Veig , com en un mercat persa, l'impacte de color dels immigrants: ho veig, però veig amb misericòrdia el que hi ha darrera aquest impacte humà? Sortir al carrer és un repte de maduresa. Al dia d'avui, per sortir al carrer, no trobo millor G.P.S. que l'Evangeli i el pensament del Papa Francesc, i somriure al sol de juny.
