Albert Boadella (Barcelona, 1943) deixa dijous els teatres del Canal, l'espai que dirigeix des de la seva fundació, fa vuit anys, i ho fa perquè vol "nedar solet" i recuperar l'"assilvestrament" i "desobediència" que, diu en una entrevista, és la seva marca de la casa.

"Em tiro per la borda del transatlàntic. Ja sé sabrà del meu viatge o del meu naufragi", assegura rient-se el gestor, autor, dramaturg i actor, que ja va anunciar fa un any que només renovaria per una temporada al Canal, "que ja era suficient".

Amb residència empordanesa al municipi de Jafre, Bodella deixa, afirma, un teatre que ha aconseguit "velocitat de creuer, cosa molt difícil d'aconseguir però fàcil de perdre. Funciona divinament, amb una ocupació per les seves més de cent produccions a l'any de gairebé un 90 % i una clientela que sap que sempre trobarà alguna cosa interessant".

El fundador d'Els Joglars s'acomiada presentant dijous a la seu dels teatres, que pertanyen a la Comunitat de Madrid, la programació que ha dissenyat per a la propera temporada, basada, avança, "en l'experiència i l'equilibri de música, lírica, dansa i teatre".

Porta des de 2008 en un coliseu que va inaugurar signant la seva renovació d'any en any per no "atabalar-se" però, confessa, mai s'ha sentit així: "Ha estat fantàstic i espero que la meva successora o successor segueixi en aquesta línia, és a dir, que el criteri artístic predomini per sobre de tot".

"L'essencial és que busqui expressions artístiques del màxim nivell. Haurà de vigilar que el pressupost i l'estructura econòmica funcioni segons l'acordat i aconseguir que els polítics tinguin clar que han de caminar amb molta cura amb els artistes i que no han de ser els programadors".

Ell ha tingut, diu, "un tracte correcte" amb els "els tres presidents" -Esperanza Aguirre, Ignacio González i Cristina Cifuentes- perquè han estat sempre "enormement respectuosos amb la llibertat dels artistes".

"Ara recupero la llibertat, però no perquè no l'hagi tinguda dirigint aquests teatres. L'he tinguda i l'he desenvolupada amb escreix i puc dir que els Teatres del Canal han estat la casa de la llibertat, però jo parlo de la meva llibertat individual com a artista", precisa.

Durant vuit anys, confessa, ell, que és "de natural desobedient i assilvestrat", ha fet "un esforç personal de civisme per no perjudicar mai la confiança" que li han "atorgat" en la seva "dimensió pública".

"Ha estat molt emocionant aixecar els teatres del no-res i ho recordaré el temps que em quedi de vida però crec que he estat suficient temps en la gestió pública", insisteix.

Estarà vinculat a ells, la seva "casa de Madrid", de forma "senzilla i natural" i així al "Don Carlo" que dirigirà al juliol a L'Escorial se li sumarà al febrer "El sermón del bufón", una obra "entre didàctica i teatral" sobre la seva vida personal i artística.

Després, avança, arribarà una òpera sobre Picasso, amb llibret i direcció seva, coproduïda pel Canal i el Real i "potser" algun teatre més.

El Canal, subratlla, té "una personalitat insòlita dins dels teatres públics europeus, només semblat en part al Barbican de Londres, perquè el normal és que siguin d'autor, és a dir, col·loquen a un director i es fan les coses del seu gust personal".

Una de les coses de les quals més orgullós se sent és que ha comptat amb un equip "formidable", "de nova planta, sense vicis del passat", i d'haver convertit el Canal "en el teatre de la dansa de Madrid", cosa que es "necessitava" perquè no n'hi ha cap altre que hagi aconseguit "un nivell tan alt".

No té "ni idea" de qui ni com el substituiran però "intueix" que, igual que va passar amb ell, "no serà per concurs públic": "els polítics han de mullar-se", argumenta.

"Surto d'aquí per la porta gran i amb moltes ganes d'escriure articles als mitjans, polítics i artístics, i ara no tenia temps. Necessito crear coses de teatre, llibertat absoluta personal, artística, en tot, perquè un artista és un home que neda a contracorrent, lluny dels tabús i mites que contaminen més el meu gremi".