Aquest títol sembla un enunciat de tesi doctoral. Tot és molt més senzill. M'explico: he llegit «La contra» de La Vanguardia del dijous 14 de juliol. Una entrevista molt interessant a un famós neuròleg i psiquiatre americà: Karl Deisseroth . Com diu el nom d'«optogenètica», poden «veure» el cervell del ratolí en acció .

Si no ho entenc malament, actuen sobre el cervell, amb impulsos externs, i han «aconseguit desconnectar els circuits d'addicció a l'heroïna». Així estudien la conducta en relació amb les emocions: por, memòria, angoixa... Però hi ha una constatació que em sembla important: Ara per ara, el bisturí més precís en el cervell humà continua sent la paraula. Nosaltres podem veure ara com actua sobre el cervell i el modifica acaba fent una valoració de la paraula, que és que una idea, és un so que «arrossega també amb ella fragments de la teva vida i de la dels altres». La sensació que m'ha produït l'article d'aquest savi ha estat un immergir-se en el món misteriós del ser humà i de la seva expressió parlada. Els animals s'expressen, però l'home parla, comunica el seu jo, manifesta amb una claredat sense ombres la seva riquesa interior o el seu món desolat. La primera paraula d'una criatura és celebrada amb una joia profundament humana.

El neuròleg americà em fa pensar amb el bisbe Torras i Bages que diu que «entre el pensament i la seva expressió, és a dir, la llengua, hi ha una relació íntima, com entre el motllo i l'emmotllat... Aqueix produït d'ambdues formes la filosofia i la literatura d'un poble». Un món materialista desvaloritza la paraula. Abans, una encaixada de mà tancava un tracte. Era una paraula a la intempèrie però més sòlida que la roca. Sant Joan diu que el Verb es va fer carn: anomena paraula a la segona persona de la Santíssima Trinitat.

Déu Fill es fa paraula humana per dir-nos que només d'Ell ve la Salvació, que ha encetat un diàleg d'Amor que dóna sentit a la vida i la transforma en Vida.