Li deien : le Père Jacques. Tenia 86 anys. Feia servir la seva jubilació per donar un cop de mà a la parròquia de Saint Etienne de Rouvray, de la diòcesis de Rouen. Tenia trenta anys quan va ser ordenat capellà. Sens dubte que, si haguessin tingut lloc, hauria estat present a les JMJ. Hauria estat a Cracòvia. Diuen que caminava ràpid. Ja hi era a Cracòvia. Perquè les JMJ no és un lloc només. És una marxa, una caminada, una aventura de gent jove, de gent amb joventut d'esperit, amb un caminar lleuger i decidit, de joventut celebrant. Celebrant què? Celebrant Missa. La Santa Missa: hi ha un doble sacerdoci: el que consagra, el que demana a l'Esperit Sant que transformi el pa i el vi en el Cós i la Sang de Crist. El sacerdoci ministerial, envellit com el Pare Jacques Hamel, però viu i vivificant. I el sacerdoci ministerial, que sortirà infal·liblement de les Jornades Mundials, on Déu, per Amor, esgarrapa les consciències. I després, el sacerdoci dels fidels, els dels simples batejats, que són laics i laiques que porten el món, tot el món en les seves mans.
La seva personal vocació a la santedat va carregada de tots els problemes humans, -tots- ensangonats amb la Sang redemptora de Jesús que és el protagonista de Cracòvia. És Jesús que diu Missa amb el Papa Francesc i els bisbes del món i el Pare Jacques, i amb tots els que aquest matí, han vist un Pare Jacques, jove o vell, pronunciant les paraules profètiques que actualitzen la Passió de Crist. En aquella Passió i en aquesta Missa s'hi fa present, d'una forma o altra, l'arma blanca que va degollar el sacerdot francès. «Els diaris d'allà» diuen: «égorgé», tallar la gorja, posat de genolls, com en un acte de culte d'un ritual satànic que volia simultejar-se amb el sentit profund de la Santa Missa que actualitza sacramentalment la Passió de Crist. «No ho entenc-» deia Mohammed Karabila, el president del Consell Regional de l'Alta Normandia. I el bisbe de Rouen, deia: «crido vers Déu amb tots els homes de bones voluntats, sobre un fons heroic de perdó».
