Tots el que hem seguit, conegut, llegit o vist pel·lícules sobre la mare Teresa de Calcuta sabem el que hi havia al darrere d'aquesta dona petita, d'ulls penetrants i mans rugoses que tantes persones han intentat dibuixar i que jo tinc la sort de tenir un d'aquests dibuixos.
No hi ha res més dolorós que la pobresa. No hi ha res més dolorós que el sofriment, res més dolorós que la solitud d'un malalt ni res més dolorós que el plor d'un infant, i hi ha moltes més coses doloroses que podrien omplir molts més fulls.
Però no hi ha res més reconfortant que, en algun d'aquests dolors, algú t'agafi la mà. Un fet ben simple, el de sentir el tacte i la calor d'un altre cos humà que et pren la mà, et consola i et fa sentir que no estàs sol. Aquí entra la mare Teresa de Calcuta, que va donar la seva mà i el seu caliu a milers d'infants, ancians, mares desesperades i joves malalts.
Ella va fundar les Religioses de la Caritat, reconegudes pel seu hàbit blanc amb aquesta franja blava que les caracteritza. Fa dinou anys que ens va deixar, igual que Diana de Gal·les, l'anomenada princesa del poble. Dos pols ben diferents però que eren amigues i es donaven la mà. Varen marxar gairebé juntes amb la gran diferència d'edat. Qui sap si la mare Teresa de Calcuta necessitava aquesta princesa per seguir el seu llegat, ja que malgrat ser princesa també tenia el seu cor al costat dels més febles i necessitats, els infants.
Diumenge serà un dia per recordar, tenim una altra santa al cel, el procés ha estat ràpid i molts de nosaltres, ja per l'edat que tenim, hem tingut el gust de conèixer aquesta santa perquè l'hem tingut uns anys prop nostre.
Fa uns moments encara he vist l'experiència d'uns universitaris que van anar a Kenya. La pell se m'escruixia pel seu testimoni amb aquesta santa.
Gràcies, pare Francesc, per aquesta canonització.
Benvinguda, santa mare Teresa de Calcuta. Beneïu-nos i ajudeu-nos, ho necessitem.
