Com sorgeix el seu interès per Terra Santa i l'Orient Mitjà?

Jo vaig ser professor d'Història de l'Art durant vint anys. I un any vaig decidir anar a Terra Santa, en un viatge organitzat per l'Associació Bíblica de Catalunya, dirigida per Joan Magí. Allà vaig dir: això és per mi, i vaig obtenir el títol de guia bíblic d'Israel. Però no m'he quedat només a Israel, sinó que he seguit tota l'àrea geogràfica de la Bíblia: el Liban, Síria, Turquia, totes les rutes de Sant Pau, Grècia, Roma... i després també Egipte. M'he especialitzat bastant en Egipte, en l'església copta ortodoxa. Amb ella vaig quedar admirat, i he fet sis expedicions molt interessants sobre els deserts del Sinaí. De fet, aquesta va ser la meva segona conversió.

Què va passar?

Quan feia un temps que anava a Terra Santa, un dia em telefonen i em diuen: tu coneixes l'església copta? I jo vaig dir: «Doncs no». I em van dir: «Tens un viatge pagat de quinze dies per fer un estudi de l'església copta ortodoxa». Hi vaig anar, i al descobrir les comunitats coptes vaig quedar admirat. Hospitals, supermercats, menjadors... ho tenen tot obert indistintament a cristians i musulmans, sempre que respectin unes normes de convivència.

Què hi ha après que es podria aplicar aquí?

La senzillesa amb què viuen la vida, com s'ajuden i la profunditat de la seva fe. No és una fe superficial, perquè l'han hagut de fomentar molt davant la dificultat que han tingut durant molts segles. A més, han creat una vida comunitària veritablement inefable. El bisbe copte Thomas, quan va visitar Catalunya, em va dir: «No us desanimeu. Penseu que, a l'església copta, els monestirs i les esglésies ara estan plens de vitalitat, però a mitjans del segle passat estàvem com vosaltres: moltes esglésies buides i gent gran». Així, veient que en cinquanta anys podien desaparèixer, van veure que per salvar el futur de l'església copta era necessari que la família, l'escola, la parròquia i els monestirs, que allà estan molt plens, anessin plegats.

És el que s'hauria de fer aquí?

Sí, i tant. Allà es fan constantment pelegrinatges de grups als monestirs, i cada persona, cada família, ha de tenir algú que l'ajudi a caminar cristianament. És el que abans en dèiem un director espiritual. Van tots plegats, i això els ha enriquit moltíssim.

Els cristians viuen una situació complicada, en aquestes zones.

A Egipte s'hi pot anar. On no has d'anar és al Sinaí, perquè hi ha un problema: els joves beduïns ja ens deien que un dia hi hauria una revolució molt forta perquè la gent amb diners ha comprat tota la costa del Sinaí, i s'hi han fet molts resorts de turisme internacional. I és clar, ells deien que els beduïns havien cuidat per segles la península, i es queixaven que els havien tirat cap al centre com una reserva d'indis. Amb la herzbol.là de Gaza i la gihad islàmica, aquests s'han revolucionat també. Ara no s'hi pot anar.

Com ha estat el seu «aterratge» a Girona?

Jo portava sis anys jubilat quan el meu superior provincial em va demanar el favor de venir a Girona. Jo no ho coneixia, només hi havia estat de pas, però les referències que en tenia eren molt agradables. Al juny vaig fer la mudança i al juliol em posava a treballar.

Quines prioritats té?

Ens hem passat tot l'estiu adequant els locals. Només hi havia un espai per a joves i un altre de catequesi, la resta estaven tancats. S'ha hagut d'anar arreglant tot. Hem creat, per exemple, un espai bíblic per estudiar les lectures del diumenge. A més, hi ha una tradició de catequesi, i ja tenim vint alumnes. Després hi ha una secció de joves, que havien estat abans a l'esplai o catequesi i ara tenen entre 25 i 35 anys. Llavors, un cop al mes faré una conferència amb projeccions de caire acadèmic. També hi ha un racó de pregària, obert a qui vulgui buscar silenci. L'austeritat del silenci és el que et fa entrar en tu mateix. Per això, un cop al mes farem una interiorització del silenci amb divuit gongs.

Un programa ambiciós.

Jo no treballo sol, aquí hi ha una sèrie de gent i treballem en equip. I en alguns d'aquests aspectes els vull iniciar, perquè vull que cada grup es responsabilitzi d'ell mateix. Una persona que porti això dels gongs, una altra els estudis bílics, algú que es cuidi de l'espai de pregària... no vull ser jo protagonista. A vegades falta lideratge de laics en els àmbits d'església parroquial. Si les persones se'n responsabilitzen, els deixaré tot el meu material.