En un cap de setmana en què socialistes d'un bàndol i de l'altre han ofert en directe una lliçó pràctica de la importància d'allò que ara en diuen "construir el relat" a l'hora de crear i destruir passat, present i futur, Temporada Alta ha estrenat Cúbit, un espectacle que també dissecciona els mecanismes per oferir la nostra versió de la història, per deformar i obviar a conveniència els nostres records.
Escrit i dirigit per Josep Maria Miró, el muntatge parteix d'una idea simple: dos fills ja emancipats tornen a casa de sa mare un parell de dies i s'hi troben que hi té instal·lat un noi de la seva edat, un vell conegut. Sol·lícit i eficient, l'ajuda a posar en ordre el material que vol transformar en un llibre sobre el seu passat, però aixeca suspicàcies entre els dos germans. Coses entre famílies, ja se sap.
Com sempre en els textos de Miró, res és el que sembla i, amb fragmentacions, petits salts temporals enrere i endavant i un encertat joc escenogràfic entre allò que passa a l'interior i a l'exterior de la casa, els draps bruts van quedant al descobert. El dramaturg juga de nou amb les percepcions, dóna més informació a l'espectador que al personatge, i va posant sobre la taula les històries que acaben rellegides i deformades al gust de cada testimoni, ben interpretades, especialment per Azcona i Prat.
"Hi ha coses que mai s'expliquen com van passar", etziba un dels protagonistes de Cúbit, que busca rentar la consciència i legitimar la seva versió. Li serà difícil, com als socialistes, aixecar un nou relat sobre les runes del passat.
