Encara recordo la manera en què vaig rebre la notícia de la concessió del Premi Nobel de Literatura a Dario Fo el 1997. No me'n sabia avenir (tampoc dijous, amb el nou i merescut Nobel al poeta Bob Dylan). Vaig pensar que els acadèmics suecs devien haver pres algunes copes de més per arribar a donar aquest premi a un home de teatre que havia caigut sempre en la temptació de tractar temes candents, com les lluites obreres, el terrorisme d'Estat, la repressió policial, el sexe...

I ja ho va deixar clar el Vaticà de llavors: "després de tants genis, li han donat el premi a un bufó". A un bufó, vaig pensar, és veritat. I aquest va ser també el primer pensament en rebre la notícia de la mort de Fo als 90 anys. Com deia Lecoq, el bufó, en burlar-se de tot, posa al descobert el misteri de les coses. Però, independentment d'aquest màrqueting que representa tota declaració eclesiàstica, l'important era elucubrar com casava un bufó amb la gran paraula Literatura.

La resposta la podem trobar en què l'obra de l'autor, actor, director, assagista i també pintor italià significa la més clara continuació de la tradició de La Commedia dell'Arte, de la comèdia escrita pensant en l'escenari. Aquí tenim Misterio Buffo, la seva obra més rodona, escrita el 1969. Text que requeria la presència del Fo actor (la seva millor literatura), d'un Fo vitalista en el qual sempre bullia un l'humor amarg, com vaig poder comprovar el 2007, quan va impartir una conferència-espectacle a Tavernes de la Valldigna.

Aquest home orquestra del teatre no ha parat d'encendre escàndols (i aquest és el teatre necessari de cada dia). No obstant això, hi ha qui l'ha considerat un autor menor i maniqueu. Doncs no. Més aviat hi ha una marca Fo, algú que domina a la perfecció els gèneres populars per donar-los un to rabiosament polític (el vodevil d'esquerres). De protesta. Simple, però no simplista. Popular, però no populista.

Amb la seva obra Mort accidental d'un anarquista ens va donar pistes per descobrir les clavegueres de les democràcies modernes. Però no es va quedar aquí la cosa, perquè Fo (en tàndem continu amb la seva dona, la també escriptora i actriu Franca Rame, morta el 2013) ha estat sempre a l'altura de les circumstàncies, en la invitació a la desobediència civil (Aquí no paga ningú), a la parella oberta, a lluitar contra la ganyota de la por, o tenir el sexe en pau; i, també, a ensenyar-nos el Diable amb pits i al Papa amb una bruixa.

Tot això amb la paraula feta carn, cos, gest, inventiva i riallada. Adéu, doncs, a aquest símbol del teatre del segle XX, del teatre visible (molt diferent del que domina avui en l'escena, on, gairebé mai passa res), amb tot el seu misteri buf, i en cap cas, gens accidental.