La particular versió de Carmen de la ballarina i coreògrafa sevillana María Pagés va entusiasmar dissabte a la nit els espectadors del Teatre Municipal de Girona, que al final de l'espectacle es van posar dempeus per tributar una càlida ovació als artistes que els havien proporcionat una hora i mitja d'una intensitat artística excepcional. Era la segona vegada que Yo, Carmen arribava a un escenari gironí i ho ha fet amb una excel·lència i afinament espectacular.
Yo, Carmen desmunta els tòpics sobre aquest personatge clàssic i ofereix un retrat de la dona format per retrats de moltes dones diferents. Dividit en deu quadres, la música i el ball tenen un paper preponderant en el muntatge, encara que també hi és present la paraula, en forma de textos de María Zambrano, Widdad Benmoussa, Akiko Yosano, Marguerite Yourcenar, Margaret Atwood, Belén Reyes, El Arbi El Harti i la mateixa María Pagés.
Textos que parlen de com afrontar la vida, de com superar les dificultats, de com rebutjar les imposicions de les modes, de com relativitzar les convencions socials... I això és precisament el que presenta Yo, Carmen, un retrat d'un grup de dones que afronten la vida i que superen dificultats, des de la maternitat a les tasques domèstiques, passant per l'ensenyament, la relació amb els homes, les imposicions de les modes i les convencions socials.
Aquest missatge el transmet l'espectacle de Pagés amb un ball enèrgic, delicat i d'una enorme plasticitat que posa en escena un grup de ballarines sensacionals, a les quals la directora i creadora del muntatge dóna molt de joc.
La música (original, amb algun fragment de Bizet) és l'altre element determinant a l'hora de crear les atmosferes necessàries en una funció que captiva des de l'inici i porta el públic a un esclat d'eufòria al final. Pel camí, han caigut mites i estereotips al voltant de les dones, s'ha desmuntat la figura voluptuosa de la Carmen de tota la vida, i ha emergit una dona polièdrica a la qual posa veu una María Pagés que en un dels moments més lluminosos de Yo, Carmen reivindica la tripita i les arrugues, producte de "tanto reir... y de llorar". "Ser mujer es vivir, vivir de verdad", sentencia.
