Evangelització i societats plurals. Anoto algunes preguntes o qu?estions que es plantegen entre alguns grups quan es parla de les missions o dels missioners, siguin preveres, religiosos o laics, però també incloc constatacions molt positives.

- Per què cal anar ara a missions si la veritable missió és aquí a Occident, i concretament a casa nostra?

- No han de ser els cristians de cada país, de cada cultura, els qui han de ser responsables de l'evangelització?

- Amb la manca de capellans que tenim, com és que alguns marxen a missions?

- Si aquells pobles nadius ja tenen la seva religió, per què cal oferir-los la nostra?

- Tanmateix és cert que els missioners i missioneres han fet veritat l'evangeli de l'amor, del servei, de la llibertat, arreu del món, contribuint a la humanització dels molts pobles.

- També és cert que ells, els missioners, són els últims d'abandonar o que no abandonen mai quan hi ha conflictes, violències o malalties.

- La col·laboració de les nostres parròquies i comunitats per ajudar en les obres de les missions ha estat i és molt important.

No tinc la pretensió de donar resposta a les qüestions, però sí d'oferir algunes reflexions que ajudin a valorar «la comunió i la solidaritat missionera» amb persones i béns materials entre les Esglésies.

La nostra Església és catòlica, universal. Certament que vivim aquesta nota en cada església particular o diocesana, però ens hem de sentir responsables de totes les esglésies, no només de la nostra diòcesi. És una exigència de la comunió eclesial.

Seguint el mandat de Jesús cal anunciar l'Evangeli a tots els pobles, a totes les persones. Això exigeix interessar-nos per tots aquells que no coneixen Jesucrist i el seu Evangeli, perquè volem que tota persona experimenti l'amor i la misericòrdia de Déu. També perquè no podem deixar d'anunciar el tresor de la nostra fe cristiana precisament perquè volem estimar totes les persones. [...] (extret del Full Parroquial d'aquesta setmana).