L'exposició més visitada del moment a Barcelona, Renoir entre dones. De l'ideal modern a l'ideal clàssic, presenta cinc obres rellevants del gironí Ricard Guinó, l'autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l'original s'exhibeix al Museu d'Art de Girona.

El jove artista gironí va ser una colla d'anys "les mans" de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l'artritis, deixar-se temptar per l'escultura. Aleshores, el marxant d'art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 - Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l'exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l'altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l'estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l'estatua de bronze fos L'eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L'artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d'Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

Guinó mereix dos extensos i elaborats articles al voluminós catàleg de l'exposició. El primer el firma Julie Gandini, conservadora en formació de l'Institut Nacional del Patrimoni de França, i el segon Ophelie Ferlier-Bovat, conservadora d'escultura del Museu d'Orsay, pinacoteca d'on procedeixen la major part de les obres de la mostra.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l'atenció per la seva ambició, ja que planteja si l'autoria d'una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l'execució material. L'estudiosa afirma que "la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l'escultura del segle XX" i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que "la visió maniquea que Guinó va ser només 'la mà' de i l'alumne obedient de Renoir, únic inventor de l'obra, està allunyada de la realitat".

Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l'Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l'escultor Aristide Maillol entre 1910 i 1913.

L'article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d'alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un "mètode escultòric" per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre.

La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser "les mans" de Renoir, però l'escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l'encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.