DANSA D'AGOST

Text: Brian Friel. Direcció i traducció: Ferran Utzet. Producció: La Perla 29.

Intèrprets: Màrcia Cisteró, Marta Marto, Òscar Muñoz, Nora Navas, Clara de Ramon, Albert Triola, Montse Vellvehí, Ramon Vila. Teatre Municipal de Girona, 22 d'octubre. Festival Temporada Alta.

No són pocs els qui comparen Dansa d'agost, el text més popular de l'irlandès Brian Friel, amb La casa de Bernarda Alba de Lorca. Les Mundy, cinc germanes solteres, en aquest cas a la Irlanda rural de l'estiu del 36, passen els seus dies tancades a casa, com en una mena de dol autoimposat.

Una visió molt restrictiva de la religió, la vergonya de mantenir-se en la solteria passada la trentena i la deshonra que una d'elles tingui el que un dels personatges anomena "un fill de l'amor", és a dir, fora del matrimoni, enclaustren el quintet en una casa pairal asfixiant on només entra una alenada d'aire fresc quan sona una ràdio que gairebé no funciona mai.

En aquesta masia, amb què La Perla 29 i el director Ferran Utzet tornen a transportar el Temporada Alta fins a una Irlanda que desapareix -com ja van fer amb la perfecta Traduccions-, els homes són un simple satèl·lit que orbita al voltant del nucli femení.

Amb una mirada delicada i força agilitat tenint en compte que es tracta d'un muntatge de 2 hores 40 minuts, Dansa d'agost s'endinsa en el món d'aquells que no poden avançar i que es lamenten, insatisfets, precisament perquè no avancen.

Escudat per una terna de bons actors -destaca sobretot Albert Triola, que és alhora en Michael de petit i l'adult que tamisa els seus records davant del públic-, qui brilla de veritat és el quintet femení.

Una Nora Navas capaç d'humanitzar la germana gran, Kate -una mena de senyoreta Rottenmeyer que estreny però no afoga-, o Marta Marco, l'eixelebrada Maggie, que viu entre el fum del tabac i uns jocs d'enigmes incapaços de resoldre, són dos dels principals valors de l'espectacle que, malgrat tot, falla. No saps dir per què, perquè ho té tot, però no és brillant.

I amb la recança de no saber trobar el "però" que destarota el conjunt, l'espectador veu com s'abaixa el teló mentre els personatges s'encerclen entre ells, tancant-se de nou en una rotllana impenetrable al ritme de la música de la vella ràdio i d'una imperfecta Dansa d'agost que, tot i la calidesa dels tons ocres que predominen a l'escenari, només genera tebior.