En aquests dies d'inici de novembre, quan ja han arribat les primeres frescors tardorals, els pensaments flueixen pel nostre cervell a una velocitat més accentuada, sense els inconvenients i les mordaces, ni el pes de l'aire del nostre clima excessiu. Ens sentim més lleugers i més predisposats a mirar cap a l'interior de les coses i a intentar comprendre el sentit de tot plegat.
Diu la Bíblia, el llibre dels llibres, que primer va ser la paraula, o el verb, i no deixa de ser cert, perquè un llibre sempre neix de la paraula. Però si hem de ser concisos, i volem explicar el món des dels seus inicis, hauríem de dir que primer va ser el silenci i que tota la història del gènere humà es pot resumir en l'anhel de la recerca d'un contingut a aquest silenci i també a la soledat i a la foscor.
Però, i això és ben curiós, precisament és des del silenci i la soledat, i des de la foscor que envolta el món dels somnis, des d'on és més propici trobar les explicacions oportunes. Diuen que no hi ha cap indret capaç de sostenir l'emoció que desperta el fet d'arribar-hi. Fugim de nosaltres i anem també a la recerca del nostre ego. El viatger és capaç de fer realitat a la vegada dos somnis recurrents: la il·lusió de l'acció i el de la fugida. El viatger és capaç de retrobar-se amb ell mateix i de perdre la consciència de la seva personalitat.
Leonard Cohen, el poeta, novel·lista i cantant de Mont-real, ahir va començar el seu viatge cap a la immortalitat, portant en el farcell les seves paraules i la seva música. A partir d'ara nosaltres haurem de saber conviure amb aquesta mancança irreversible, fins que ens toqui iniciar també el nostre viatge.
Primer va ser el silenci i després la paraula, primer va ser la foscor i després la llum, però nosaltres vam néixer amb la inquietud de conèixer-ho tot i de destil·lar, com ho va fer Cohen, un ideal de bellesa que ens transcendeix. Com ocells aposentats en els fils de la vida, continuarem intentant traduir els nostres somnis en imatges, en sons i en paraules.
