CLEANSED (PURIFICATS)

Direcció i espai escènic: Oksaras Korsunovas

Text: Sarah Kane

El retorn d'Oskaras Korsunovas va ser celebrat per Temporada Alta com s'acostuma a fer en les grans ocasions: El Canal de Salt es va omplir (les entrades feia dies que estaven esgotades) i entre el públic hi havia polítics com el Conseller de Salut Toni Comín, escriptors com Narcís Comadira, i molta gent de teatre com Sílvia Munt, Pep Ferrer o Nausicaa Bonnín, per citar-ne tres exemples. El reconegut director d'escena lituà es presentava per sisè any consecutiu al festival de teatre de Girona i Salt, i ho feia a més amb un text de Sarah Kane, una dramaturga britànica que es va suïcidar amb 28 anys acabats de fer, i l'obra de la qual, marcada inevitablement per les seves freqüents estades en centres psiquiàtrics, tracta de manera crua i directa aspectes relacionats amb la sexualitat, l'amor i la violència. A Cleansed, per exemple, transexualitat, homosexualitat, incest, tortura o drogoaddicció es fan presents a escena entre imatges que remeten al deliri, a la tortura i als malsons.

La contundent proposta escènica de Korsunovas és defensada per un grup de joves actors de segon curs de l'Acadèmia Lituana de Música i Teatre (i per un dels seus professors, Darius Meskaukas), que segueixen de manera entusiasta i enèrgica les indicacions d'un director que es caracteritza per no deixar indiferent amb els seus muntatges, per la força visual i el ritme que els imprimeix, i per la voluntat decidida de portar l'espectador a la reflexió sobre qüestions que poden resultar incòmodes. En el cas de Cleansed, la mirada de Korsunovas se serveix del text de Kane per posar el focus en l'amor en un sentit ampli, però sobretot en la capacitat i la incapacitat d'estimar, en la relació amb la pròpia sexualitat i en les barreres que imposen normes i hàbits socials.

És un muntatge punyent, ple d'idees suggerents i de moments molt vibrants, que bascula entre escenes realistes i oníriques, entre diàlegs i pensaments, entre la delicadesa i la brutalitat. Difícil de seguir a estones però sempre magnètic, l'espectacle va ser acomiadat pel públic amb una ovació menys càlida del que es podia preveure per al retorn a Temporada Alta d'un dels directors més premiats d'Europa: segurament hi va influir la confusió entre el final del muntatge i la salutació coreografiada dels intèrprets, i també, és clar, la necessitat de pair la cascada d'idees i imatges que s'havien bolcat sobre l'escenari durant una hora i mitja de màxima intensitat teatral.