El dia que vaig entrevistar Eduardo Mendoza em van donar malament el telèfon i entre adonar-me de l'error i aconseguir el número correcte, passava molt de l´hora concertada. Em vaig disculpar, explicant-l´hi. Doncs bé, aquell escriptor de talla mundial es mostrava compungit i no deixava de disculpar-se per un error que no era seu. Ell amb mi! Acostumat a entrevistar mindundis divos, creguts i egòlatres -no em facin dir noms-, Mendoza em va mostrar que com més gran és un home, més educat i simpàtic és.
No sé si la reacció del Govern català serà tan mesquina com quan va guanyar el Cervantes Ana María Matute -cap representant va anar al lliurament-, ja que comet el mateix pecat d´escriure en castellà. La realitat és que no hi ha millor homenatge a Cervantes en el seu 400 aniversari que premiar qui, com ell, conjuga la literatura en majúscules amb humor, picaresca, Barcelona, derrota i l´eterna recerca d´un mateix . Si Cervantes no aplaudeix des de la tomba és només perquè li falta un braç. Brindar, segur que brinda. I amb una Pepsi.
