No crec que Roberto Bolaño fos seguidor de Dallas o de Dinastía, més aviat l'imagino refugiat entre les pàgines d'un llibre de poesia -o de copes amb algun amic escriptor en una tasca- mentre per televisió emetien aquells dramons farcits de traïcions, desamors, sexe, mentides i, per damunt de tot, diners. Però gairebé en un remake de sèrie americana s'ha convertit la vida de l'escriptor xilè. O potser seria més afinat dir que s'hi ha convertit la seva mort.
Anem a pams. Quan Roberto Bolaño va aterrar a Girona era només un projecte d'escriptor. Quan va morir, era ja un escriptor reconegut, i es comenta que el seu nom començava a ser esmentat entre els acadèmics suecs que concedeixen el Nobel. Després de mort -per una malaltia hepàtica, mentre esperava un trasplantament per al qual ja era el segon de la llista d'espera- es va convertir en un escriptor de culte, amb seguidors a tot el món. Als seus inicis va col·laborar amb Diari de Girona, on va escriure més de mig centenar de columnes, entre els anys 1999 i 2000. Recordo amb tristor que l'any 2003 el vaig telefonar per entrevistar-lo. Ja vivia a Blanes, on estava casat amb Carolina López. Em va respondre molt amablement, assegurant que sempre estaria en deute amb aquest diari que el va acollir, però que estava molt malalt i que preferia emplaçar-me a després de l'operació que estaven a punt de realitzar-li. Em va semblar un home exquisidament afable. Mai no es va poder fer l'entrevista. Al cap de pocs dies, ingressava d'urgències al Vall d'Hebron, on moriria el 15 de juliol. Tenia 50 anys, l'edat en què neixen els grans escriptors.
Llavors va començar la història, comèdia o tragèdia dependrà del punt de vista. El que és segur és que ell, Bolaño, n'hauria tret un monument de novel·la. Per començar, la persona que el va dur a Urgències no era la seva dona. Era Carmen Pérez de Vega, des de feia uns anys la seva nòvia. O amant. O res. O com li vulguin dir. La va conèixer sis anys abans en un tren -no em diguin que no és un inici novel·lístic per a una història- anant a Barcelona. Segons alguns amics de Bolaño, era la seva nòvia, i el seu matrimoni amb Carolina López estava pràcticament acabat. Però segons aquesta, la seva dona era ella i només ella, i amenaça de demandar qui gosi dir el contrari, així que no seré jo qui ho faci, si m'haig d'enfrontar a un judici prefereixo que sigui per temes no amorosos. Que cadascú tregui les seves conclusions.
Si la història fos només sentimental, aquí pau i després glòria, no donaria per a un Dallas a la catalana. El que passa és que Bolaño continua essent productiu, i això en el món editorial significa que continua generant diners. No només per les obres que va escriure abans de morir, sinó també, i sobretot, per les pòstumes, de les quals ja se n'han publicat set entre 2003 i 2011.
La mort
Poc després de la mort de Bolaño, Carolina, la seva vídua, hereva i marmessora literària, va començar a treballar en l'edició dels seus treballs amb Jorge Herralde, el seu últim editor, i amb Ignacio Echevarría, amic íntim de Bolaño. I com a agent literària van aconseguir ni més ni menys que la totpoderosa Carmen Balcells, morta aquest any. L'única cosa que queda de l'altra Carmen -la nòvia, pressumta nòvia si això ho llegeix la vídua- és una dedicatòria en un dels contes, l'últim llibre que li lliurarà al seu editor Jorge Herralde. Diu només «Para Carmen Pérez de Vega». Aquesta dedicatòria desapareixeria en edicions posteriors.
Al poc de morir Bolaño, el seu amic de confiança, Ignacio Echevarría, va recopilar tots els articles i xerrades dels quals tenia notícia -entre els quals, els apareguts a Diari de Girona- i els va publicar sota el títol «Entre parèntesis», segons va afirmar, amb la complicitat i l'autorització de Carolina, amb qui mantenia una relació afectuosa. Echevarría va assessorar també la publicació de 2666, la novel·la que l'autor havia treballat els últims dos anys i va deixar pendent d'acabar. En aquesta primera edició, del 2004, la vídua escriu que Echevarría era l'amic que Bolaño «va designar com a persona referent per sol·licitar consell sobre els seus assumptes literaris». Després d'una nova recopilació de contes, titulada El secreto del mal -tots els esmentats amb l'editorial Anagrama de Jorge Herralde-, les bones relacions entre la vídua, l'editor i l'amic comença trontollar. Les raons? Cadascú les explica a la seva manera. Echevarría i Herralde ho atribueixen a la gelosia de la vídua, que s'hauria enfadat perquè van fer consultes sobre alguns llibres a Carmen Pérez, la qual cosa significava donar-li carta de legitimitat, gairebé atorgar-li el títol oficiós de «l'altra». Tampoc no li hauria agradat a Carolina, vídua de Bolaño i mare dels seus fills, que els amics de l'escriptor -Herralde i Echevarría entre ells, i alguns altres- tractessin amb tal complicitat Carmen els darrers mesos que aquesta fos considerada pràcticament la nóvia oficial, per davant de la seva relació legitima. Finalment, ara fa un any, Carolina va vendre els drets de l'obra de Bolaño a Alfaguara, amb Herralde queixant-se que ni tan sols el van deixar licitar per conservar-los a Anagrama.
Això sí, la vídua nega tots aquests punts. Millor dit, nega les causes. Assegura que l'han mogut només interessos professionals i nega que hi hagi tingut res a veure l'amistat dels anteriors amb Carmen Pérez. De fet, Carolina sempre ha ignorat, si més no de portes enfora, la nòvia -ai, se m'ha escapat, volia dir «aquella a la que alguns diuen nóvia»- del seu marit i, per tant, difícilment pot reconèixer que ha tingut res a veure amb cap decisió que hagi pres. «La meva pèrdua de confiança en Herralde es va iniciar el 2008, quan vaig revisar els contractes. Vaig veure que el 2005 Anagrama havia formalitzat sense la meva autorització un pacte pel qual estàvem pagant comissions molt més altes de l'habitual», va declarar. Afirma que Herralde es va saltar els acords i els temps del seu contracte. Sobre Echevarría, el va acusar d'haver «difós per correu electrònic a terceres persones el manuscrit inèdit d'aquesta obra sense demanar la meva autorització i abans d'haver signat cap contracte» i afirma que va ser ell mateix qui va dimitir. Herralde i Echevarría continuen insistint que la causa real del distanciament ha sigut personal -és a dir, «l'altra»-, i aquest fins i tot ha publicat articles a la premsa defensant la seva postura. Articles degudament contestats per la vídua.
I «l'altra»? Durant els primers anys, Carmen Pérez de Vega s'havia mantingut en silenci, treballant com a mestra d'educació especial, com havia fet abans de conèixer l'escriptor. Deu anys després, va acceptar la invitació de la Corporació Cultural de Viña del Mar (Xile) com a convidada especial d'un congrés organitzat en homenatge a l'aniversari de la mort de l'escriptor. Allí va parlar per primera vegada de la seva relació amb Bolaño, i va ser citada en diversos mitjans de comunicació. Carolina va presentar una demanda contra ells en el Jutjat de Primera Instància de Barcelona contra els diaris xilens El Mercurio i La Tercera, exigint la desaparició de tot registre on Carmen figuri com a parella de Bolaño, per protegir el seu «dret a l'honor i a la intimitat personal i familiar». O sigui que insisteixo: jo no he dit res.
Un altre xilè, editor establert a Girona i bolañista de pro, Jorge Morales, va assegurar en conversa amb aquest diari que ha participat en dos documentals sobre l'escriptor, per a Xile i Mèxic, que no van poder ser emesos perquè els advocats de Carolina López van amenaçar amb demandes. La versió d'aquesta és que la seva relació matrimonial anava a tota vela. La d'alguns amics de Bolaño és que, després de l'operació que mai es va realitzar, aquest tenia previst deixar Carolina i refer la seva vida amb Carmen.
Potser estava escrit que tot acabés així. Potser hi estava des del dia que un desconegut Bolaño, aspirant a escriptor, era feliç perquè començava a escriure articles en un diari gironí. Com assegura un dels personatges de la immensa -en tots els sentits- novel·la Los detectives salvajes: «todo lo que empieza como comedia termina como película de terror».
