La frase de Gabriel Celaya, tantes vegades cantada per Paco Ibáñez, «estem tocant fons», és més certa que mai en aquests temps «gairebé obscens, en què hi ha 100 «gerniques» per dia a Alep i ningú protesta», va dir el cantautor, que prepara un recital on «cridará a la sublevació».
El concert tindrà lloc demà al Palau de la Música de Barcelona, dins del Festival Mil·lenni, i en ell Ibáñez inclourà cançons amb lletres subversives, com «aquell poema de Luis Cernuda que anima a aixecar-se contra els 'ventres asseguts' que dominen 'al llarg i ample de la terra' i emeten 'plenes necieses'».
«Aquest no serà un concert més -assegura el músic-, perquè estem en un dilema i cal dir prou, fins aquí hem arribat, ja n'hi ha prou de futbol i consumisme vulgar que paralitza la gent i li impedeix reaccionar».
«Cal reaccionar, i qui no reacciona és còmplice», sentencia l'artista, de 82 anys, que ha enfilat sis dècades de compromís i lluita, sempre amb la veu i la paraula com a armes.
Com ja és habitual en els concerts del «basclencià catalano-francès», com ell es defineix, el recital del Palau de la Música començarà amb el poema de José Agustín Goytisolo En tiempo de ignonimia como ahora perquè «vivim temps d'ignomínia a escala planetària», adverteix Ibáñez.
Acompanyat de Mario Mas a la guitarra i César Stroscio al bandoneó, l'intèrpret tornarà a pujar a l'escenari del Palau vestit de negre, com sempre, amb la guitarra sobre la cama recolzada en el tamboret que va dissenyar per a ell Frederic Amat.
Dret, perquè ell no s'agenolla davant ningú, Paco Ibáñez oferirà una selecció del seu ampli repertori, que és tota una antologia de la poesia en llengua castellana des del segle XVIII fins als nostres dies.
Georges Brassens tampoc sol faltar en els concerts de Paco Ibáñez, gran admirador del poeta i cantant francès, autor de frases tan belles com «aquell final de 'Le parapluie' que diu 'Et je l'ai vue toute petite / Partir gaiement vers mon oubli», recorda l'Ibáñez que va viure la seva joventut exiliat a França. «La bellesa és revolucionària», segons aquest home convençut del poder de la poesia.
