L'escriptora Isabel-Clara Simó ha estat distingida amb el 49è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per una «obra ingent», que ha estat traduïda a una desena d'idiomes, alhora que s'ha tingut en compte la seva lluita durant anys a favor «de la llibertat, les dones o la infància».
Encara atordida per la notícia del premi, amb el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i després que l'exconseller de la Generalitat Carles Solà glossés la seva figura, l'autora de Júlia va mostrar el seu profund agraïment per la distinció, que va considerar el «Premi Nobel català», encara que va assegurar que no sempre s'ha sentit tan estimada com ara.
«Per a molta gent del país -va precisar- he donat la imatge que, pel fet de ser dona i gran, escric per a 'tietes', que escric històries d'amor, cosa que no he fet en la vida (...). M'he sentit rebutjada moltes vegades i, no obstant això, no he parat d'escriure. No m'he sentit estimada sovint, ara sí. Això és un acte d'amor complet».
En la seva al·locució, Isabel-Clara Simó, que no va oblidar els joves autors de la literatura catalana, creu que el premi l'ajudarà a tenir més confiança en si mateixa, a més de no obviar que és la cinquena dona que el rep: «Avui puc dir que és una sort ser dona, perquè habitualment dic que desgraciadament ho sóc».
Va subratllar que no entén la seva vida sense escriure i va advertir que no pensa abandonar perquè «no em sentiria jubilada, em sentiria cadàver».
L'escriptora va recordar el seu marit mort, Xavier Dalfó, fundador de la revista Canigó, que s'editava a Figueres, al qual va cuidar en la seva malaltia, i va revelar que va ser durant aquell període en el qual, per primera vegada en la vida, va utilitzar la literatura com a teràpia i va escriure uns contes curts humorístics.
No obstant això, va mantenir que la literatura «no serveix per a res, és una obra d'art, un instrument per pensar, sentir».
A més, va avançar que en aquests últims temps ha començat a escriure poesia i es va declarar una «poetastra» amb molts defectes, que té al cap una altra nova novel·la per desenvolupar.
Aprofundint en aquesta qüestió, va dir que seguint alguns dels seus mestres com Virginia Woolf, o actualment «enamorada» del britànic Julian Barnes, ha intentat crear novel·les d'idees amb arguments que puguin ser «mastegables», a partir de temàtiques com la incomunicació humana, la injustícia, la identitat, o la soledat.
Sempre política, molt crítica amb l'«estafa de la Transició», i amb paraules de record per al seu mestre Joan Fuster i per a Ovidi Montllor, Simó va remarcar que és una independentista amb ganes de deixar-ho de ser.
«Sóc una independentista -va afegir- dels Països Catalans, però no sóc antiespanyola, no odio Espanya, vull que siguem bons veïns i vull que Espanya sigui plural, amb barreges, com jo, que sóc d'Alcoi, amb un cognom jueu, que segur tinc una mica d'àrab i també de cristiana».
Nascuda a Alcoi (Alacant) el 4 d'abril de 1943, Isabel-Clara Simó fa més de quaranta anys que resideix a Catalunya i és autora d'una cinquantena de títols, de diferents gèneres, encara que majoritàriament s'ha decantat per la novel·la.
Entre els seus títols figuren la recopilació de contes És quan miro que hi veig clar, de 1979 i amb el qual va obtenir el premi Víctor Català; Històries perverses, premi Crítica Serra d'Or; o Dones, del qual es va fer una versió cinematogràfica.
En la seva llarga trajectòria de gairebé quatre dècades, també ha obtingut altres reconeixements, com el premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge, i ha escrit centenars d'articles en premsa, a més d'assajos com Sobre el nacionalisme o Si em necessites, xiula, un homenatge a la seva amiga Montserrat Roig.
El jurat del premi (dotat amb 20.000 ?) l'integraven en aquesta ocasió Margarida Aritzeta, Fina Birulés, Marta Buchaca, Lluïsa Julià, Joan Mas, Anna Sallés, Carles Solà, Toni Soler i Quim Torra.
