A La maledicció dels Palmisano (Columna, 2015) Rafel Nadal es va allunyar literàriament del territori familiar amb una ficció ambientada a Itàlia. Menys de dos anys després el periodista i escriptor torna a terres gironines amb La senyora Stendhal (Columna). Una novel·la sobre la postguerra espanyola que s'alimenta de «retalls» de memòria col·lectiva i se situa novament en el terreny de la ficció.
L'obra s'endinsa en la sòrdida història d'una família republicana derrotada i humiliada pels vencedors a través de la mirada d'un fill adoptiu, de qui té cura l'omnipresent senyora Stendhal, per l'autor, l'autèntica protagonista i «referent moral» del llibre.
La reflexió sobre els límits de la responsabilitat individual, més enllà del «bàndol», està en l'origen d'aquesta nova entrega literària de Nadal.
«Hi ha una tendència a l'oblit, a la minimització i a la frivolització. I en relació amb la nostra guerra, jo que em reclamo hereu de la República i n'assumeixo els errors, també reclamo l'exigència moral de jutjar les accions moralment reprovables i espero transmetre als joves aquesta necessitat».
Aquesta és una reflexió que «havia quedat pendent» en la seva última novel·la, a propòsit de l'experiència de la guerra i del factor atzarós que, diu Nadal, hi havia en la ubicació en un bàndol o un altre, com avui hi ha en «haver nascut a Barcelona o a Damasc».
Perquè més enllà d'aquesta «predestinació» que observa, l'autor volia indagar en el que anomena «límits de la llibertat i de la responsabilitat individual», i La senyora Stendhal ha estat el marc on fer-ho.
Nadal puntualitza que a la novel·la hi ha una definició clara de qui són «els bons, des del punt de vista de la legitimitat democràtica», que són els vençuts de la Guerra Civil.
No obstant això el relat sobre aquesta família republicana, vençuda i humiliada durant la postguerra i els primers anys de franquisme, ofereix «dues visions».
D'una banda, la d'un dels fills, «més irreflexiu i primari en la seva lluita», i de l'altra la de la senyora Stendhal, «que sense renunciar un mil·límetre als seus plantejaments té molt clar que no es poden trair una sèrie de valors morals».
La senyora Stendhal, mare adoptiva del petit Lluc -veu narrativa de gairebé tot el llibre-, és per Nadal l'autèntica protagonista del llibre i «un referent moral».
El nom de la novel·la és un homenatge a la «bellesa moral» que guia el personatge, però també a tota una tradició matriarcal, de dones que van sostenir les famílies, especialment les humils.
«Treballant a casa, al camp o la fàbrica, portaven els comptes de la família i fins i tot la dirigien intel·lectualment» (defensant l'educació dels fills), sosté l'escriptor.
Rafel Nadal s'ha tornat a situar a prop de casa amb la seva nova novel·la, però en aquest cas lluny de la memòria familiar que testimoniaven Quan érem feliços (Destino, 2012) i Quan en dèiem xampany (Columna, 2013).
«Aquesta no és la meva història, tot i que n'hi ha molts retalls». Però sobretot, afegeix, hi ha «retalls d'històries» que molta gent gran li ha confiat «sobretot a partir de la publicació de Quan érem feliços». Una generació que tenia records molt tancats, constata Nadal, i que «gràcies a Déu, molt a última hora hem salvat la seva memòria».
En això l'ha ajudat la capacitat de ser receptiu i escoltar les històries dels altres. «La mentalitat de periodista», que és potser l'únic que li queda de la seva antiga professió juntament amb una escriptura àgil i amena, confessa sense pudor.
«Cada dia em sento menys periodista, allà ja he fet tots els papers de l'auca i ara em ve de gust tenir el temps i l'espai per escriure». I és això al que es dedica ara a temps complet.
