L'historiador Joan-Lluís Marfany va presentar ahir el seu llibre Nacionalisme espanyol i catalanitat (Edicions 62), en que sosté que el moviment del renaixement de la llengua catalana de mitjans del segle XIX coincideix amb l'auge del nacionalisme espanyol i l'ús del castellà a Catalunya.

L'assaig, el quart llibre publicat per Marfany, estudia la història de la cultura catalana després d'una dècada d'estudi de la Renaixença.

Marfany considera «innegable que hi va haver un renaixement del català», però nega la «visió tradicional» que els catalans «sempre s'havien considerat catalans» i per això van recuperar la seva llengua.

És per això que denuncia la visió historiogràfica sobre la Renaixença que, segons el seu parer, es basa en una «fal·làcia fonamental» i «contradiu la realitat», ja que el ressorgiment del català coincideix amb «el moment màxim del nacionalisme espanyol a Catalunya».

Marfany va subratllar que, com a historiador en actiu, «no podia quedar-se sense protestar» i va atribuir part de la responsabilitat d'aquesta visió tradicional a l'exministre socialista Ernest Lluch, qui defensava que «el catalanisme és una línia històrica contínua des de l'austracisme que recobra força amb la Renaixença i entronca després amb el federalisme».

També va desmitificar els impulsors de la Renaixença, a qui considera «uns nacionalistes espanyols declarats», com el considerat pare d'aquest moviment cultural, Bonaventura Carles Aribau, qui «era altament respectat a Madrid», o Manuel Milà i Fontanals, «un poeta molt respectable en llengua castellana».

«Per a aquests senyors la literatura seriosa i la que donava prestigi i respecte era la que es feia en castellà», va remarcar, i va lamentar que molts historiadors només s'hagin fixat en les seves obres en català, obviant la bibliografia castellana desenvolupada per aquests autors.

«És com si un historiador de l'art mirés el quadre de la Rendició de Breda i només es fixés en el cul del cavall», va exclamar.

Per això va avisar que la història és «sempre molt més complexa de com la fan els historiadors» i va lamentar que molts acadèmics «projectin cap al passat la situació present».