Portades mítiques signades per artistes de la talla de Dalí, Warhol o Jeff Koons demostren que l´art dels discos no es limita a la seva escolta i que constitueixen un reflex dels corrents pictòrics, aspecte sobre el qual incideix una voluminosa nova guia amb el millor de la música que entra pels ulls. Art Record Covers, darrera gran producció de Taschen, arriba avalada pel segell de Julius Wiedemann, responsable d´altres títols per a aquesta editorial com Ilustration Now!, Logo Design, o Jazz covers, i ha estat escrita per Francesco Spampinato, expert en història de l´art contemporani, a més d´artista visual.

Més de 270 pintors i dissenyadors figuren en aquesta obra amb 500 portades de discos seleccionades d´un catàleg total de 3.000 peces, des de 1950 fins al present, que han definit la relació «excitant» entre la música i les arts visuals, inclosa la forma en què veiem els sons. La mateixa paraula «àlbum» deriva de l´embalatge de cartolina que, a semblança del material dels àlbums de fotos, s´utilitzava per guardar discos abans de la II Guerra Mundial, com assenyala aquest manual, que també recorda que el primer a presentar una portada il·lustrada va ser Dance la conga, d´Alex Steinweiss, el 1940.

Convençuts de la transcendència comercial del component gràfic, vuit anys després la indústria musical es va bolcar de ple en l´art com a mitjà de llançament d´un nou format, el LP, estratègia que s´ha mantingut en el temps, explorant totes les seves possibilitats com a via de expressió afegida al contingut.

Art Record Covers, que es presenta en edició trilingüe (anglès, francès i alemany) incideix precisament en la tesi que el gaudi de l´art no s´ha de circumscriure a les parets d´una galeria o museu i en què, a més, és una forma de col·leccionisme assequible.

Salvador Dalí, que ja havia treballat per a la publicitat, va ser un dels primers a entreveure les seves possibilitats de penetració popular i va il·lustrar un àlbum de Jackie Gleason (Lonesome echo), mentre el marxant d´art Daniel Saidenberg va utilitzar dibuixos de Picasso, a qui representava als EUA, en cinc discos amb enregistraments clàssics interpretats per una orquestra que ell mateix va formar.

De tots els gèneres, probablement el que millor va saber confluir amb la música va ser el «pop art». Dos exemples clars són el cèlebre disc de The Velvet Underground i Nico, amb la banana d´Andy Warhol, i el Sgt. Pepper´s Lonely Hearts Club de The Beatles, obra de Peter Blake & Jann Haworth. Precisament The Fab Four van ser responsables d´una altra portada icònica a les portes de l´art conceptual, la de l´àlbum blanc, un terreny en el qual van abundar posteriorment Lennon i Yoko Ono i artistes com Sol LeWitt (Music in twelve parts: parts 1 & 2, de Philip Glass).

També la fotografia ha jugat un paper determinant. Aquí queden les imatges del nord-americà Robert Mappelthorpe per a Patty Smith o de Nobuyoshi Araki per a Björk (Telegram), sense anar més lluny.

El nombre de grans figures que han saltat esporàdica o habitualment a les cobertes dels discos és aclaparadora. Entre ells hi ha Roy Lichtenstein (I cry for you de Bobby «O») o Joan Miró (Salvador Espriu/Raimon, Cançons de la roda del temps).

Com a curiositat, entre les portades plasmades per aquesta obra hi figura una altra amb segell espanyol, la que Andy Warhol va realitzar per al disc Milano-Madrid de Miguel Bosé.

En la seva selecció no hi falten fenòmens actuals, com Bansky (Think tank de Blur), Keith Haring (Without you, de David Bowie), Julian Schnabel (By the way, de Red Hot Chili Peppers i The big picture, d´Elton John ), Damien Hirst (I´m with you, també de Red Hot Chili Peppers) o Jeff Koons (Artpop de Lady Gaga). Fins i tot el manga s´infiltra entre les seves pàgines gràcies a Graduation, disc de Kanye West la portada del qual va anar a càrrec de Takashi Murakami.

«Thurston (Moore, el seu exmarit i membre de Sonic Youth) i jo estàvem molt orientats cap al component visual i els nostres discos constituïen una gran oportunitat per mostrar al públic certs treballs artístics que, d´una altra manera, no hauria conegut», destaca la músic, artista visual i assagista Kim Gordon en una de les entrevistes del llibre.

En una altra, Shepard Fairey, responsable de la campanya gràfica Hope per a Barack Obama el 2008, incideix en un dels aspectes que, en definitiva, més va definir la transcendència de la relació entre portades i contingut: «Als anys 80 vaig comprar molts discos sense sentir-los, només per la promesa que representava una gran caràtula».