Javier Cercas torna a parlar en la seva nova novel·la, El monarca de las sombras, de la Guerra Civil i la seva herència, un afer que no té fi en la literatura perquè «és com dir que l'amor i la mort s'esgoten com a tema», encara que aquesta vegada la història és més pròxima a ell: és la de la seva pròpia família. Cercas explica que aquesta novel·la, publicada per Random House, dialoga amb la que va escriure fa quinze anys sobre la Guerra Civil, Soldados de Salamina, però sobretot amb El impostor, el nonagenari Enric Marco que es va fer passar per supervivent d'un camp de concentració nazi.

Encara que la seva nova obra sembla que té com a protagonista un oncle avi seu, Manuel Mena, un «xaval» que als 17 anys es va allistar en «el bàndol equivocat» de la Guerra Civil, amb l'exèrcit de Franco, i va morir als 19 a la batalla de l'Ebre «en la banda equivocada de la Història», en realitat està protagonitzada per la seva pròpia mare, explica.

Cercas (Ibahernando, Càceres, 1962) donava voltes a aquesta novel·la, que qualifica de «bel·licosament antibel·licista», des de fa anys i per això considera que el llibre ha estat molt important per a ell ja que ha assumit d'on ve.

«Quan es tracten coses desagradables del passat personal i col·lectiu tots tendim a intentar ocultar-lo o edulcorar-lo», indica l'escriptor, que ha volgut ser precís i mirar la seva història «de cara».

El llibre, que va pensar que mai escriuria, va partir d'una pregunta que es feia Cercas sobre la raó per la qual Mena, un jove amb inquietuds intel·lectuals, el primer de la família que estudiaria, va morir a la guerra al bàndol de Franco quan el seu poble era de gent humil que es dividia entre els que podien menjar i els que no.

Cercas reconeix que aquell passat l'avergonyia, ja que era «símbol del pitjor del nostre país»: «M'avergonyia d'ell i que la meva mare estigués orgullosa d'ell, però vaig comprendre que allò d'ella no era admiració política sinó moral».

Aquella pregunta, «un interrogant personal i col·lectiu sobre l'herència de la guerra», ha tingut una resposta complexa en aquest llibre, l'elaboració del qual, que es relata en la novel·la, va descobrir que el seu avi va ser el primer alcalde franquista d'Ibahernando: «Ni el meu pare ni la meva mare ho sabien», recorda.

A través de dos narradors, un com a historiador i un altre el mateix Cercas, ha anat reconstruint l'itinerari vital de Manuel Mena i la seva intervenció en les batalles més dures: «Va viure l'horror total de la guerra».

L'escriptor contraposa dues visions de la guerra: la de Velázquez, una mirada idealitzada que ha perdurat durant segles, i la de Goya, on la guerra és un esglai absolut, assenyala l'autor.

I els nens, com ho era Manuel Mena, «han anat a la guerra, des que el món és món, no per diners ni per poder sinó per una visió idealitzada que van creure».

Així ho pensa el mateix Cercas en la novel·la quan assegura que el seu oncle avi «no va morir per la pàtria, sinó per culpa d'una colla de fills de puta que enverinaven el cervell dels nens i els enviaven a l'escorxador».

I l'èpica dels discursos com els de José Antonio Primo de Rivera, que van enardir nens com Manuel Mena, se senten de nou a Europa i a altres parts del món perquè ha tornat «aquell sentimentalisme en la política».

Per això en tots els seus llibres hi ha una espècie de lluita contra «la dictadura del present creada pel poder omnímode dels mitjans de comunicació» per als quals allò d'ahir és gairebé «prehistòria», encara que explica que les seves novel·les parlen d'un «present eixamplat que abraça també el passat».

Per l'autor, hi ha hagut un mal ús per part d'alguns polítics i mitjans de comunicació de la memòria històrica que, segons la seva opinió, és absolutament indispensable encara que no pot sacralitzar-se i ha de ser també sotmesa a crítica.