Tal i com els escarbats, els mòbils de primera generació i els plàstics que suren als oceans, les crisis existencials vagaran per la Terra -o per la T13RR4- fins segles després del pas de l´últim ésser humà. Encara que siguin les de robots apàtics i que les actualitzacions de software serveixin com el nou Alprazolam.

D4VE (Sapristi, 2017), de Bryan Ferrier i Valentín Ramón, juga a consciència a desubicar el lector amb aquesta premisa: la d´un veterà androide de guerra que viu entre l´avorriment i la desesperació de la vida d´oficinista en una societat en la que els homes han estat erradicats.

Aquest punt de partida mescla l´ambient d´una distopia a l´ús per transformar-lo en, bona i simplement, una gamberrada d´alt nivell on guions, dibuixos i uns colors triats i aplicats amb precisió quirúrgica tracen mil racons on retornar trobant nous detalls. O és que algú va dir que el món de les màquines havia de ser asèptic i lliure de vicis? Que qui estigui lliure de pecat llanci el primer cargol.

Els engranatges sota l´arena

Un paradís d´autòmates és també l´escenari en el que s´ambienta Desierto de metal (Grafito Editorial, 2017) de la parella argentina formada per Diego Agrimbau i Fernado Baldó. En aquest cas, però, tota la brutícia i la ironia urbanita de D4VE donen pas a una civilització d´aire mític i sofisticat reclosa en una urbs soterrada al mig del desert i deutora en forma i esperit de Les ciutats invisibles d´Italo Calvino.

Aquesta ambientació és, precisament, el que acaba per reivindicar-se com l´eix central de l´obra, ja que és el que dóna continuïtat i encaix als personatges -incloent un rei Alfons X robòtic- i a una barreja de referències mitològiques i culturals que apareixen i desapareixen constantment abans de desembocar en un final volgudament circular que reflexiona de manera oberta sobre els excessos tecnològics i la cara fosca de l´evolució.

Mosaic de benzina

Han provat mai de fer tocar dos cables pelats? Els estalviarem la feina: el resultat n´és una guspira i una breu explosió seca -i deixar mig bloc a les fosques, però no ve al cas- que deixa mig atordit.

Una definició similar podria aplicar-se a les històries del segon volum de l´antologia Voltio (La Cúpula, 2016) , que reuneix les obres d´autors amb camp per córrer i, sovint, desconeguts pel gran públic. Un esquema, aquest, que té com a punt principal la possibilitat d´obrir portes i coneixences a dibuixants i lectors però que, en contrapartida, no pot evitar petites sotragades en el ritme i el nivell d´algunes de les produccions. Mal que, d´altra banda és inherent al format.

En aquest cas, però, les cares guanyen les creus, especialment en els casos -nombrosos- en què les vinyetes passegen pels territoris més experimentals.

Terrors reals i de ficció

Caminant sobre segur, Planeta presenta Legado en los huesos (Planeta, 2017), adaptació gràfica de la novel·la de Dolores Redondo. Treient el màxim de suc possible a les múltiples virtuts del text original, el dibuix d´Ernest Sala explota l´ambient de terror i misteri asfixiant de la represa de la trilogia del Baztán, la primera part de la qual, El guardián invisible, ha arribat aquesta setmana a les grans pantalles.

I com a herència de la última fornada del 2016, aquest mes destaquem Normal Life. Memorias de un español en Irlanda del Norte (Panini Cómics, 2016). Amb maneres de thriller de qualitat, el còmic recupera la història verídica d´un immigrant espanyol involucrat com a agent doble en el conflicte nord-irlandès i la serveix com un còctel d´acció sòlid i convincent que sorprendrà fins els més documentats en el tema.