«Jo era aquell nadó a qui els meus pares segrestadors mentien a diari»

Com va descobrir Claudia la seva veritable identitat?

Tot el procés de restitució de la meva identitat ha estat un viatge cap a dins, al principi molt inconscient, i a partir del muntatge teatral, més conscient per descobrir qui és realment Claudia i trobar el meu relat sobre el que em va passar, uns fets que s'emmarquen en la hisitòria del meu país i que he de saber explicar per exemple a la meva filla, que comença a fer preguntes.

Saber de sobte als 22 anys que la teva identitat és tota una altra li canvia a un la vida?

A mi m'ha canviada molt. He hagut de fer tot un treball per acceptar la nena que vaig ser i prendre com a pròpia la meva infància, sense rebutjar-la. La nova identitat m'ha permès conduir un cotxe i anar en bicicleta, coses que no havia aconseguit abans.

Com explica això?

Potser perquè vaig deixar d'estar sobreprotegida. Com es veu en el muntatge teatral, vaig ser criada per no sortir gaire al carrer i estar sempre dins una àrea protegida.

El seu cas va desencadenar la tempesta judicial contra la impunitat dels crims de la dictadura argentina, no?

El cas dels meus pares apropiadors va servir judicialment a l'Argentina per poder reobrir les causes contra els genocides. El meu cas concret va permetre anul·lar dues lleis d'impunitat que hi havia a l'Argentina i la reobertura de tots els judicis que segueixen fins avui.

Quin any va descobrir la seva segona identitat?

L'any 2000. Jo tenia 21 anys. Aquelles lleis es van anul·lar quan en tenia 25. I entre els meus 25 i 35 anys, el país va viure un procés que era el mirall del meu: mirar enrere.

Com va descobrir la veritat?

Jo vaig ser trobada a través d'una causa judicial. A mi em va trobar la meva àvia, l'àvia de la meva família biològica, que era una de les àvies de la Plaza de Mayo. Hi havia una denúncia contra els meus apropiadors. Vaig rebre una citació judicial per fer-me un examen d'ADN. Va donar positiu sense cap mena de dubte.

Com es va resoldre judicialment el cas?

Amb condemna contra els meus pares apropiadors i també contra les persones que em van segrestar juntament amb els meus pares. Eren dos policies, El Turco i Colores. Després es va obrir el cas en general contra el centre clandestí El Olimpo, on jo i els meus pares biològics vam estar segrestats, i es va condemnar molta més gent que havia participat en la repressió.

Què va passar amb els seus pares biològics?

No ho sabem. Vam ser segrestats els tres el novembre de 1978. Jo tenia 8 mesos. Era en plena dictadura de Videla. A mi em van treure d'El Olimpo per entregar-me a aquesta família militar. Els meus pares van quedar allà. Hi ha relats de supervivents de les tortures d'aquell centre. La pista dels meus pares es perd per Nadal. Els cossos no s'han trobat mai.

Se sent satisfeta amb la condemna?

Sí. En principi em va costar acceptar la condemna contra els meus apropiadors. Però que hi hagi hagut un procés de justícia és satisfactori. Aclareix la veritat i posa les coses al seu lloc.

Què se n'ha fet dels seus pares segrestadors?

Van morir a la presó. Un dels policies també va morir, i l'atre continua pres. Hi ha altra gent encara a la presó i continuen els judicis per aconseguir més condemnes.

Quan ho va saber tot, amb quina cara va mirar els seus pares apropiadors?

Això es veu al muntatge teatral. Em va costar molt. Primer no podia considerar-los culpables. Em sentia culpable jo perquè els havien detingut per culpa meva. El vincle que vaig anar establint amb la meva família biològica em va permetre alliberar-me d'aquella culpa.

Quin xoc!

No ha sigut fins fa uns anys que m'he adonat del que significa sostenir un nadó i mentir-li cada dia durant anys. Allà és on aconsegueixo alliberar-me.

Cal acabar amb la impunitat dels crims del franquisme?

Posar llum és necessari. És molt millor fer justícia.