L'historiador i crític d'art Ricard Mas, que acaba de publicar el primer llibre que analitza la relació de Dalí amb la capital catalana, va qüestionar ahir que el pintor empordanès no tingui un aeroport o una gran avinguda al seu nom, i va assegurar que Barcelona encara ha d'acabar d'entendre Dalí.
Editat per l'Ajuntament de Barcelona, Dalí i Barcelona és el resultat de dos anys d'investigació en arxius i hemeroteques i d'entrevistes amb uns cinquanta testimonis significatius de les activitats de Dalí a la ciutat.
Mas confessa que «els diaris i revistes de l'època són una gran font d'informació, com si fos un jaciment arqueològic, però curiosament Dalí no sortia en la secció de Cultura, sinó en els ecos de societat, perquè és un fenomen, un creador, un pensador que encara a Barcelona hem d'acabar d'entendre».
Segons l'autor, la relació del pintor empordanès amb la capital catalana abraça un període de més de vuitanta anys: des de les primeres visites al Park Güell, amb quatre o cinc anys, fins a la seva última estada a la clínica Quirón, al desembre de 1988, tot just dos mesos abans de morir.
A la primera meitat del llibre, més analítica i sintètica, Mas revisa l'obra artística daliniana a partir de les seves exposicions, conferències, orígens familiars, relacions amb Lorca, la seva actitud cap a l'obra modernista i, especialment, d'Antoni Gaudí.
La segona part del volum, més vivencial, desplega un conjunt d'experiències i relacions amb diversos sectors de la societat barcelonina: el món de l'espectacle, l'escosistema de l'art, el comerç i la restauració, la sanitat i el microcosmos de l'hotel Ritz.
L'autor ha pogut constatar les males relacions de Dalí amb Jordi Pujol, qui curiosament li va atorgar la primera Medalla d'Or, però «això no va impedir que en una de les seves trobades amb el pintor es tirés un sonor pet davant Pujol».
La gran pregunta, admet Mas, és per què no hi ha una gran avinguda, una plaça, una estació o un aeroport amb el nom de Dalí: «Aquí caldria parlar de les seves simpaties o oportunisme amb el règim de Franco, enmig d'una intel·lectualitat majoritàriament d'esquerres, però Dalí és en realitat un conservador llibertari, o, com ell mateix diu, un anàrquic monàrquic».
El factor més determinant pel qual a Dalí se li hagi negat el pa i la sal, fins i tot després de mort, van ser «les declaracions que va fer» al setembre de 1975 a un periodista de France Press a propòsit dels últims cinc afusellaments del franquisme, en les quals va dir que «encara haurien d'executar més gent».
Aquelles desafortunades paraules, que «el van perseguir la resta de la seva vida», van provocar, recorda Mas, que el llibre "T odo Dalí en un rostro, de Luis Romero, que anava a publicar Polígrafa, al final va ser editat per Blume, i «la pressió intel·lectual contra Dalí va ser liderada per Antoni Tàpies».
Maragall i un epíleg macabre
Acaba el llibre amb un «epíleg macabre»: «recent mort, l'Ajuntament de Barcelona es va afanyar a lliurar a Dalí la Medalla d'Or de la Ciutat abans que fos enterrat, amb un Pasqual Maragall imposant amb presses a Torre Galatea la medalla al cadàver».
Aquest últim episodi il·lustra, segons Mas, que «el balanç de la relació de Dalí amb Barcelona és, de moment, negatiu».
A més de les escasses obres de Dalí que hi ha al MNAC, «Barcelona no va obrar com Madrid, on l'alcalde Tierno Galván es va entendre bé amb el pintor i se li va dedicar una plaça i un monument només tres anys després de la seva mort, mentre que aquí l'alcalde Pasqual Maragall no va materialitzar una proposta de monument davant la catedral».
