Els Amics de les Arts fan en el seu nou disc un elogi a saber viure la mediocritat amb alegria, perquè no cada dia tenim la sort de viure fets extraordinaris com tocar a les escales de la Catedral de Girona.

Mantenen viu l'estrany poder de ser feliços i fer la gent feliç amb la música?

Dani Alegret: Crec que la doble pregunta està molt ben plantejada. L'estrany poder que la música exerceix entre nosaltres és el primer que ens motiva. Ens hem redescobert com a amics gravant i ens ho hem passat molt bé. Extenuació i diversió alhora en jornades molt llargues. Redescobrir-nos així s'ha transmès a les cançons i aquesta felicitat arriba també als seguidors. Estem flipant amb les crítiques i els comentaris.

Però la lletra de la cançó que dona títol a l'àlbum, Un estrany poder, parla de trobar força per ressorgir en plena catàstrofe?

Joan Enric Barceló: Sí, però parlem d'una cançó. Tracta sobre una catàstrofe sense concretar. La idea és que quan afrontes una catàstrofe, sigui per causes naturals, un atemptat o una malaltia, aleshores és quan la vida t'ofereix més ganes de viure.

Per primer cop actuaran a la impressionant escalinata de la Catedral de Girona. Imposa l'estrany poder de l'Església?

Eduard Costa: És un marc increïble, un d'aquells concerts que ja saps que recordaràs. Ens va fer molta il·lusió quan l'Strenes ens va proposar tocar aquí. D'altra banda, no hem tingut mai cap problema amb el poder de l'Església. Hi ha gent creient i gent atea...

Joan Enric Barceló: És el monument, l'edifici, el fet d'haver aixecat això aquí.

El disc sona molt guitarrer i dona protagonisme al cant coral.

Eduard Costa: Així és, però ens ho hem anat trobant. En Ferran i en Joan, que són els guitarrers, anaven introduint més i més distorsions, i no sabíem on acabaríem. Màgicament, el productor [Tony Doogan] va saber posar aquestes guitarres a lloc i donar aquest esperit i aquesta identitat, i pel que fa al cant coral, una marca de la casa d'Els Amics és el cant vocal i en aquest disc hem continuat el joc posant-hi molta orella.

El so guitarrer i els jocs vocals són una aportació del productor artístic escocès Tony Doogan?

Joan Enric Barceló: Sí, sí, és un home extremadament versàtil. La seva discografia inclou des de bandes sonores de Hollywood fins a grups que no coneix ningú de l'escena independent de Glasgow. El productor musical és l'entrenador de l'equip. Fitxem un entrenador perquè durant un temps mani. Nosaltres posem el futbol, però ell ha de dir quan has d'entrar, quan has de sortir, on ha de fer més...

La referència a la pel·lícula El club dels poetes morts al tema Apologia de la ingenuïtat és una invitació a rebel·lar-se contra la mediocritat?

Joan Enric Barceló: No, al revés, és una invitació a viure la mediocritat amb alegria. No cada dia fas un concert a la Catedral. Hi ha molts dies sense fets extraordinaris. Aleshores, si no ets capaç de ser feliç en aquests dies de rutina, estàs perdut. És un «carpe diem» a la inversa: hi ha els dies bons però has de saber gaudir també els altres.

Dani Alegret: Aquesta cançó és un elogi a tot allò que no penges a Instagram ni a Facebook ni a Twitter. És a dir, la teva vida. El que no penges és la teva rutina, la teva vida.

El disc Un estrany poder suposa un pas endavant musical?

Eduard Costa: Per nosaltres és un pas endavant molt important perquè, després de tres discos, busques créixer i diem que això és com un renaixement. Hem aconseguit sorprendre'ns a nosaltres mateixos i divertir-nos buscant noves sonoritats de guitarra. Hem jugat molt.

Hi ajuda el fitxatge per la multinacional Sony després del tres discs amb Discmedi?

Ferran Piqué: Sony ha entrat molt al final del procés. Ja teníem el disc pràcticament enllestit quan va vèncer el nostre contracte amb Discmedi. Llavors, després de reunions amb diverses discogràfiques, per pur feeling, hem acabat amb Sony.

Dani Alegret: Ens hem sentit molt estimats per Sony, hi ha hagut un enamorament, ens venien a veure als concerts, ens han festejat.

Els diners també ajuden a decantar-se per Sony?

Joan Enric Barceló: No. Nosaltres treballem amb una fórmula de llicència. Els discos els paguem nosaltres, com a Els Amics de les Arts. Tota la inversió és nostra i els llicenciem per a un temps limitat.

Parlem de la cançó Casa en venda. És trist haver de renunciar a la casa dels estius.

Eduard Costa: La cançó parla d'una família els nets de la qual es venen la casa i s'adonen que també s'estan venent les memòries familiars. És un petit homenatge als ancestres familiars, els humans som una col·lecció feta per la gent que ens ha precedit.

Agosarat experiment amb orquestra a El vent tallant, adaptació lliure de Kafka.

Dani Alegret: És l'adaptació del text El desig de ser indi. Un altre cop hem de parlar de Tony Doogan. Nosaltres rematàvem la cançó amb un quartet de corda. Li va agradar, però va dir que havia de ser amb orquestra simfònica! Com si fos fàcil! Vam dir-li que teníem uns amics que toquen en una orquestra, però s'hi va negar en rodó. Volia una gran orquestra, la millor del país. Així que em vaig trobar el dia següent trucant a l'Alberto Sampablo, director tècnic de l'OBC, l'orquestra nacional de Catalunya. I com va respondre? Dani Alegret: Doncs van escoltar la cançó i van dir que volien col·laborar, que volien ser en aquest maridatge d'aquests dos universos. I ha sigut un luxe tenir l'OBC tocant amb els arranjaments de l'Enric Palomar, que a més havia sigut el meu mestre de composició. I no només això, sinó que després ens vam permetre de fer una segona cançó amb la participació de l'orquestra, La llum que no se'n va, en aquest cas amb l'orquestra de cordes.

On van gravar aquestes cançons amb orquestra?

Dani Alegret: A l'Auditori de Barcelona.

I aquí en viu a les escales de la Catedral, com es reproduirà la part orquestral?

Dani Alegret: Hi estem treballant. Adaptarem tot això al directe, evidentment la simfònica no vindrà. Hem d'adaptar coses perquè la gent que vingui tingui la mateixa experiència amb altres sons.

Se senten lliures com l'indi al galop del text de Kafka?

Dani Alegret: Aquest és el sentiment que volem transmetre al final del disc. De fet, nosaltres acabem la cançó desapareixent mentre continua sonant la part instumental.