La literatura catalana compresa entre l'Edat Mitjana i la Renaixença decimonònica no va estar en decadència, com s'ha sostingut fins ara, segons el filòleg Josep Solervicens, director del volum de la història de la literatura catalana del Renaixement, Barroc i Il·lustració.
Solervicens ha dit en una entrevista que aquest volum IV de la Història de la Literatura Catalana (Enciclopèdia Catalana/Barcino) suposa «una revisió del concepte de la decadència» i argumenta: «Tot moviment es justifica a si mateix i ho fa trencant amb la tradició anterior, i la Renaixença va fer el mateix, i per això va veure com decadent la seva literatura precedent».
L'obra esmenta l'aportació del filòleg Albert Rossich, professor de la UdG, que ja va defensar fa dècades a la seva tesi doctoral -i ha dedicat mots articles a demostrar-ho- que l'anomenada «decadència» és una construcció problemàtica del segle XIX que s'ha de revisar.
Aquesta visió reduccionista va suposar a més, segons Solervicens, que «la lògica d'esplendor, decadència i renaixement deixava la literatura catalana aïllada, sense diàleg amb la literatura occidental, i no obstant això, els textos en català del segle XVI dialoguen amb la Itàlia, la França o la Castella del seu moment».
Rebutja Solarvicens, també, que es pugui atribuir la decadència a l'ús de castellanismes en la llengua literària i a no seguir la tradició: «És el normal, estan molt influïts per la literatura castellana i, de manera especial, per Lope de Vega, però en realitat segueixen els paràmetres de l'època, el rar hauria estat seguir la literatura medieval d'Ausiàs March».
En el volum, l'equip filològic, format per Mathias Ledroit, Antoni Lluís Moll, Maria Paredes Baulida, Anna M. Villalonga i el propi Solervicens, proposa incorporar al cànon literari autors d'aquest període com Cristòfor Despuig, amb els seus diàlegs renaixentistes; al poeta renaixentista Pere Serafí; a Vicent García Rector de Vallfogona, coetani de Lope de Vega; al poeta Francesc Fontanella (Barroc) i al dramaturg Joan Ramis (Il·lustració), que va néixer i va créixer a la Menorca dominada per anglesos i francesos.
Tot i ser autors poc coneguts entre el gran públic i que no compten amb edicions crítiques al mercat, apunta Solarvicens, hi ha edicions dels cinc autors; no obstant això, els especialistes reclamen al món editorial que faci «un esforç més grans cap a aquests autors».
El coordinador del llibre argumenta que «a més d'aquests cinc noms canònics, l'obra descobreix altres noms poc visualitzats que ajuden a construir un teixit literari, que trenca amb la falsa idea de decadència».
El Quixot no és una influència en la literatura catalana de l'època, i de fet, apareix en poques biblioteques, i en canvi sí que hi ha més Novelas Ejemplares del mateix Cervantes.
«Lope de Vega sí que és important, és amic personal de Vicent Garcia i fins i tot s'acaba construint un relat en el qual el monarca Felip IV apareix a Barcelona, queda fascinat amb García i el convida a la Cort, però aquest va anònimament a Madrid i en aquest passeig va veure Lope observant a un jove que dormia sobre una pedra dient «O el noi és de bronze, o la pedra és de llana» a la qual cosa García va replicar: «Què més bronze que no tenir anys onze? I què més llana que no pensar que hi ha demà?».
«Lope avala García, l'admira. Són dos poetes coetanis. Fan un ús de la llengua similar, amb un registre clarament barroc», comenta Solervicens, per a qui «no és un problema que la influència sigui castellana», però a més hi ha altres influències com França i Itàlia, «en aquest cas més d'Itàlia que de França, perquè la Corona d'Aragó tenia Nàpols, i hi va haver papes Borgia». De fet, el llibre situa el començament de la comèdia renaixentista en català a Roma.
La llengua parlada evoluciona, igual que els registres literaris i, dins d'aquests, «hi ha estils que van cap a la simplicitat (col·loquialismes, frases fetes) i hi ha escriptors que elaboren amb el màxim artifici (amb subordinades després de subordinades)».
Abús de castellanismes
L'abús de castellanismes, afegeix, «no significa que hi hagi una pobresa en la llengua catalana, com deia Pompeu Fabra, sinó que és per crear una literatura elaborada que introduïa castellanismes per voluntat d'estil».
Segons aquest volum de la història de la literatura catalana, «en el Renaixement hi ha un pol de creació múltiple, ja que les relacions entre Barcelona i València van ser intenses, però a partir del Barroc la literatura en català es produeix massivament a Catalunya i té com a centre Barcelona.
