Resulta curiós que el 21 d´abril de 2016, al Liceu de Barcelona, Chris Cornell que actuava en solitari davant els que estàvem allà presents, iniciés el seu concert amb Nothing compares to you, recordant a Prince que havia mort aquell mateix dia.

Un any més tard i després de que el 2016 sigui recordat per la música com un dels més tràgics, amb la mort de David Bowie, Prince, Leonard Cohen, ..., ens trobem amb una altra noquejada.

Chris Cornell serà recordat com una de les grans veus del rock contemporani. Ja era un clàssic, encara que potser hi ha molta gent que no el conegui.

Fou el vocalista de Soundgarden, Temple of the Dog i Audioslave, tots ells amb força èxit comercial si bé amb una trajectòria ben diferent. A Soundgarden compartia escena amb el guitarrista Kim Thayil, el bateria Ben Shepperd i el bateria Matt Cameron (que milita a Pearl Jam des del 1998).

Una de les primeres vegades que Soundgarden va aterrar a Europa va ser al Pinkpop Festival de Landgraaf (Països Baixos), on van oferir un concert memorable on es podria veure perfectament l´energia desbordant que desprenien. Energia que en la mateixa edició del festival van desprendre els Pearl Jam.

Després de la ruptura produïda el 1997, la banda es va reunir el 2010 i des de llavors havia estat força activa, editant un disc el 2012 (King Animal). La qualitat discogràfica dels Soundgarden és molt dispar, si bé van aconseguir mantenir una línia més o menys homogènia entre 1990 i 1994, entrant Badmotorfinger dins el prolífic any 1991 (el millor any discogràfic, sens dubte, de l´escena rock més o menys propera), King Animal simplement és un disc més de l´escena rock, que no aporta gaire res.

Alguns dels temes més coneguts de Soundgarden han estat Black Hole Sun (que els va portar a la fama mundial) o Jesus Christ Pose.

Molt més interessant, si bé fugaç, va ser Temple of the Dog (1990-1991) on va tenir com a companys als actuals Pearl Jam, quasi al complet, excepte el teclista Boom Gaspar. El disc que van gravar en molt pocs dies, editat el 1991, és un dels millors discs de l´escena grunge i en cadascun de les cançons Cornell demostrava la seva potència vocal. Un disc que fou creat i gravat en memòria de l´Andrew Wood vocalista de Mother Love Bone.

Un disc on qualsevol cançó té una qualitat excepcional i del que destaca Say Hello to heaven, Reach Down o Wooden Jesus, però del que únicament es va gravar un videoclip, Hunger Strike, que és on més col.labora Eddie Vedder a la veu.

Temple of the Dog, va tocar en molt poques ocasions en directe; probablement les podríem comptar amb els dits de les dues mans; però l´any 2016, Temple of the Dog es van reunir de nou per fer 5 concerts a tots els Estats Units, concerts que van fer un ple rotund.

Alguns imaginàvem que Temple of the Dog acabaria venint a Europa, com una concessió cap els que seguíem des d´aquí a aquesta fantàstica banda, però està clar que aquesta expectativa ha deixat d´existir. Definitivament només es privilegiats que als 90´s van poder-los veure en directe i els que l´any passat van poder acudir als concerts de celebració dels 25 anys, hauran gaudit de la banda ta i com era. Gran error, el de no clicar RESERVAR quan ja tenia el vol concertat per anar a NYC a veure´ls el 7 de novembre.

Les dots vocals més enèrgiques de Chris Cornell van centrar-se en aquestes dues bandes, entre finals dels 80 i mitjans del 90, però es va haver de sotmetre a almenys una operació mèdica de cordes vocals després de Superunknown. Poc a poc es va anar notant que el rang de veu havia anat acotant-se cada vegada més, tenint menys amplitud en aguts. No obstant, Cornell ha continuat tenint una veu molt especial, que ha fet que estigui considerada una de les millors veus del món.

Amb Audioslave, els ex-Rage Against the Machine juntament amb Cornell, van fer tres LP´s i van tenir diverses nominacions als Grammy´s, no massa justificades, ja que no foren grans discos tot i l´èxit de vendes.

Cornell també va editar discs en solitari, va aconseguir posar una de les seves cançons com a banda sonora principal d´una pel·lícula de la saga 007, Casino Royale, i no va deixar d´actuar en solitari, moltes vegades en format acústic, amb la única companyia de la seva guitarra.

La faceta desconeguda pel gran públic era la seva peculiar manera de versionar a altres artistes amb la guitarra acústica. La primera d´elles fou Billie Jean de Michael Jackson, simplement espectacular.

Gravada per primer cop amb qualitat a Suècia, en un unplugged memorable, va ser la cançó artífex del seu gran èxit en format acústic, amb el que ens visitar, anys després a Barcelona (2016).

Cornell ha fet versions de U2, Led Zeppelin, Beatles, Pearl Jam, Bob Marley, ... però els temes en format acústic que provenen de composicions pròpies de quan militava en qualsevol dels seus tres grups, han tingut una acceptació molt major: Fell on black days, Black hole sun, Like a Stone, ... en són grans exemples.

52 anys és el que Chris Cornell ha pogut viure, dels quals durant uns 30 ens ha pogut emocionar o decebre, però indubtablement el món de la música perd un gran valor amb la seva mort, una veu que m´atreveixo a dir que està dins les millors 20 veus de tota la història del rock.